Vola el darrer bes (Ets, saps? La mar)

Vola el bes primer, el vers darrer, el bes,
vola el cel, en un instant de mel, univers.

Vaig besar l'arena del somni encès una tarda,
l'hivern lluïa el seu millor somriure, batec immens,
les cales de les illes salvatges eren silencioses calmes,
assaborim la rima amb un vers marí fruit de les estrelles,
ens apropem a elles, ja lluny de totes les velles promeses,
ara que la llibertat ens besa els llavis amb un gest càlid.

Brota el fum entre els dits penetrats als cervell del cel,
navegant entre ones, a estones, sentint el foc al cor etern,
a les mans de la màgia més tendra de qualsevol moment,
versarem, ens alliberarem, ens estimarem, ara de nou.

Som aquella part de la història que no s'obvia,
aquella que transcendeix l'eix exprés,
de la maquinària absurda,
dels límits imposats,
ets, saps, la mar.

Vola el vers darrer.