Només amb els peus

Només amb els peus entraré al jardí,
el bosc de les fades, ja mai allunyades,
les nimfes nues dels boscos càlids,
frondosos i espesos, com el mirar.

Cercaré arreu del mar un somriure,
cercaré lluny de les entranyes tòxiques,
mica en mica obro els ulls a la vida.

Vida on viure no sigui més agonia,
angoixa viva i trista al somriure.

Viure i escriure, m'allunyo, fada,
embruix bicèfal d'engruna tendra,
fa temps vaig mossegar l'esquer
corcant-me per dins, anar morint.

El mirall de l'ànima trencada, morta,
el que sembla una llaminadura, no dura,
ni perdura, efímerament s'ens mor el món.

Potser cerco, més enllà de la voladura i l'ego,
una forma de cercar-te, ja lluny de mi,
estic ben mort, sol, bru, però, mort.

Saps que el tigre li digué al lleó...
Tens quatre llocs allà on anar,
dos els tres a dins, un fora,
i l'altre t'està esperant.

A la quarta vingué l'èxit,
tingueren tanta il·lusió,
tanta vida, tants somnis,
dolç embruix de mel, dolça,
càlida, dins la mirada trobada.

Em desintoxico, mai ho havia pensat,
els tòxics m'allunyen de l'essència pura,
i l'escrit que potser imaginaves és aquí,
tant a prop de mi que em vaig cremant.

Sóc tant lluny del que imaginava l'infant
que sorgeixo entre els marges per estimar,
estimar-te ara és el somni més desitjat,
sóc a un pas de posar-me a les mans
d'aquells que sempre vaig ignorar,
i no tinc la sensació de vendre'm,
tinc la sensació de no finançar,
com tantes vegades, potser masses,
els camells del desert del cor obert,
del vers encès, del somni present.

Ara em deixaré duu pel jardí del bosc,
hi entraré sol, ben sol, només peus,
només ales, es ben estrany,
l'adolescència s'arrossega
de tant en tant, masses anys,
estic al límit de les hores,
no hi ha volta enrere,
vine amb mi,
vinc amb tu,
el pas està donat,
ja no caldrà fer-lo.

Revoluciono el meu ara,
per renéixer, i de nou,
canvi radical, menys mal,
refem el vers per a ser,
ara és el primer i el darrer.

T'estimo, ets la meva lluna roent.



Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 25 de març del 2010