Entre trens et trenaves els cabells

Entre trens et trenaves els cabells,

passaven els anys, mai en va,

et vas enamorar dessagnada,

el cor ja era sec, ben buidat,

tenies totes les venes xuclades,

l'amor no havia deixat res de bo,

ni entrant ni sortint, tot era dolor,

et trenaves el cabell com abans,

com quan eres nena i somniaves,

ara el tren va a una velocitat,

ara el món té temps i hores,

abans no sabies quan menjar,

no sabies quan jugaves,

ara l'amor és ben sec,

buida et masturbes,

arriba una altra nit,

em mires i somric,

de fet tot no és patir,

ara que et sento,

vinguis d'on vinguis,

travessant els núvols,

ets dona sense temple,

deessa de bruixes,

dolça fada bruna,

sense tu no he nascut,

malgrat no ets ma mare

ets la mar de la mirada,

per això vull brotar amb tu,

anar més enllà dels marges,

sentir-te sense filigranes,

somniar-te lliure i plena

com aquesta meva terra,

com aquesta teva terra,

que per més que la xuclin,

per més que la deixin seca

sempre ve un bon xàfec,

ens mullarà de cap a peus,

de peus a cap, cara al cel,

els llavis en la mel,

tu i jo dins la nit,

la nit dins els cossos,

els nostres muscles tibant,

el sexe fent fum i ferum,

som lliures per triar,

ara que ja no ets buida,

ara que ja ets ben plena,

diga'm allò de les trenes,

on van anar tants trens?

La sèrie alquímica és a un pas (11/11/11)

La sèrie alquímica només és a un pas,
ho veig, ho veuràs, només a un pas,
i em repetiré tantes vegades,
i em donaré tantes voltes,
i giravoltaré sense mesura,
i sabràs de què sóc capaç
quan arribi aigua i no un pedaç,
quan calgui escombrar-ho tot,
quan no hi hagi més mentides,
quan els llibres ocults vegin la llum,
aleshores sí, vindràs amb mi, sempre,
perquè soc la teva ombra, tu la meva llum,
siguis qui siguis i vinguis d'allà on vinguis,
no és l'important, l'important és ser lliure,
només amb la llibertat per única bandera,
només amb l'estel roig de l'alliberament,
com a poble, com a món, serem sol,
lluna, estels, tendresa, univers.

No vull voltar més, ho saps,
saps que aniré al gra,
per un tros de pa,
per tomàquets,
per un embotit,
per un cigar
mal apagat,
per uns ulls,
tot forma alquímia,
el que som i érem,
sense cap additiu,
sense més barreges,
sense la màgica llum,
sense aquest vol dolç,
sense pàgines en blanc,
sense el vers darrer,
sense ales blaves,
sense el més clar,
perquè vaig mesclar,
perquè em vaig aturar,
en un recull de tendresa,
en un escull al mig del mar,
ara tot ens torna a sonar,
de la barreja a la mescla,
oberta la porta autèntica,
ja ho saps, l'automàtica,
la que ens alimenta,
per fora, per dins,
la sèrie alquímica,
set llibres, vuit anys,
serem capaços d'arribar,
és a un pas, el temps fuig,
però les ànsies mai, mai.

La bilirubina al cos i a la mina

Des de fa milions d'anys ens connectem,

mamífers, sang, batec, terra, lava i t'alces,

per damunt dels cossos abans no hi hagi religions,

els temples tenen fonaments de robí, de sang, de sang,

sang que no ha passat per eres glacials com els dinosaures,

tants líquids vessats durant les eres glacials i l'essència,

és formen éssers unicel·lulars que som la síntesi,

sintetitzats en res després de ser-ho tot,

o en tot després de no haver estat res.

No em preguntis les fórmules,

si de cas res tampoc de molècules,

jo de física i química no en sé res.

Només la intuïció em salva el vers,

només d'imaginar-me on van anar

tants líquids corporals dels ancestres.

Al centre de les paraules hi ha un sot,

arreu dels versos es pot caure, som món,

i no només els universos tenen un vers darrer,

i no només els carrerons de lluna tenen un vol dolç.

Aquest poema és part d'El robí establí', un avenç,

aquí, al 'Vers darrer vola dolç' serem un nou vers,

darrer, com aquest que portes a la mirada.