Quan tot s'acaba, tot reneix

Mirat del dret i del revés, és un fet,
quan tot s'acaba, tot reneix,
i és tant així com moll,
el vers que balla sol.

Voldria renéixer,
al teu costat, ser,
i doncs, una tarda,
plujosa, encanteri
d'aquell fet realitat.

Quan els carrers passaven,
entre els ulls, increïbles,
forjàvem secrets fugaços,
d'aquells que fan els braços,
els somnis encesos, ja ho saps,
a les mans, brodarem l'encant.

Sorgirem dels amagatalls, essent,
sol i sentiment, ment i delit urgent,
vers silent, primer i darrer, per a ser,
ja ho saps, de tant en tant, la mar...

Som el verí dels dies de l'ahir, del passat,
del ressorgir, d'anar a lluitar, per tot, sempre,
fent i refent les tardes darreres dels capvespres.

Versaré, vers a vers, traça traç, mur a mur, l'avui,
una forma d'automatisme irreversible, passats els anys,
passades totes les llunes, tots els dies, el bes de cada dia.

I mai morirem, sol serem, sense marges creixerem,
rebrotarem, viurem, lliurement, fins al final,
ja ho saps, quant tot s'acaba, tot reneix.


Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 27 de març del 2010