dimarts, 23 de març del 2010

Entre comiat i trobada, versarem, estimant-nos



Vivim la lluita, tot és ben viu,
a la mirada terrenal del món,
dins la bellesa de la tendresa,
emprenem aquest vers darrer.

Vers darrer, dolç instant de mel,
alimentes el cel amb llimona i te,
dins les passes passades de la llum,
dins la lluna, que obre els ulls a tu.

La lluna mira a la pluja i torno mut,
sol i cec, ja no sé on reposen els peus,
si les estrelles em donen totes les ales.

Les nimfes ja no juguen a fet i a amagar,
han quedat solitàries les fades en acabar,
de tant en tant els rierols duen a la mar.

I s'acaben les paraules, parets de soledat,
de tant cercar-te entre els marges
erets al punt mig de la tarda.

I volto, arreu, i cerco,
sense pensar-ho gens,
després de tot això,
acabarà el cant,
acabarà el vers,
el vers darrer.

Seré raó i reclam,
dins el teu mirar,
llum turquesa, poesia,
la teva mirada tant infinita.

I els ulls, miren mirades mirades,
per tantes nimfes i fades, dins les ales,
de les més belles estrelles a les cames,
per sota les mitges, entre les natges,
estels tatuats entre l'herba al pit,
que jeu entre llums i certeses,
camino cap elles, amb tu, vers,
darrer, per començar el primer,
de tants escrits com duc a dins
gairebé m'oblido de morir viu.

I entre tants morts vivents,
si seguís la corrent, seria un d'ells,
hi ha tants horitzons com camins,
infinits instants ens reclamen,
serem la calma a la cala,
junts, estimant-nos,
entreveig l'estiu
com un bon motiu,
com una lluna d'abril
que obre els ulls al món,
després de tot: Som el sol.

Lluna d'astres que duus a la nit
tantes paraules com no t'he dit,
tants silencis que omplen el llit,
de renúncies i absències, no hi erets,
pensaments foscos dins el cervell, lluny,
quan evadir-se era el vol dolç del vers primer,
dins aquest vers darrer, que ja comença.

T'estimo, t'estimaré sempre.


Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 23 de març del 2010

2 comentaris:

  1. Un nou camí espera el somni.

    Una lluita s'acaba...
    l'hem perduda...
    Una lluita comença...
    i abans de començar-la
    ja l'hem guanyada.

    El vers darrer,
    ara el primer,
    augura un camí
    d'amistat a l'infinit.

    El vers darrer,
    ara el primer,
    jeu al carrer,
    de la dolça mel.
    i una pasta de te,
    amagant un poema secret.

    La llum ara no és rosa.
    La llum ara és ben groga.
    i passem passa a passa pel passat,
    sota la lluna que ens mira expectant.

    La lluna i el sol s'estimen
    i lliures viuen diferents vides.
    Ja no s'han de donar explicacions.
    La confiança plena omple el seu món.

    Els estels com mai ens il·luminen.
    Les nimfes ja no s'amaguen i riuen.
    Les fades s'enlairen cap al cel.
    I el mar ja no és blau, és ben verd.

    Els marges ara són llibertat.
    La soledat ja no roman sola.
    Els punts mitjos ara són extrems.
    La pluja és un gota a gota.

    I cerques voltant arreu,
    mirant-te sense dir-te adéu,
    arrupida en el meu cau
    jo no trobo ni cerco cap clau.

    La meva mirada es perd en la pena,
    d'haver trobat una ànima feble,
    que juga de pol a pol,
    sense trobar cap consol.

    La poesia uneix les paraules,
    meves i teves, sempre.
    això és el què ens queda,
    escrivint-nos sota la taula.

    Les raons reclamen la pau
    tatuada a la nostra esperança.
    La decisió és molt sana
    No ha estat cap joc de daus.

    Un ramat de xais no és mort.
    Escolta com batega el seu cor.
    No vols ser com ells.
    Però jo penso que ho ets.

    L'estiu ens llançarà el sol.
    Una nova sense dol.
    Hi haurà més mots.
    Hi haurà més raons.

    Aquest darrer vers
    inicia els silencis parlats
    que sentiré a partir d'ara
    perquè ja no s'amagaran pas.
    La transparència guiarà el nostre pas.

    Ets una molt bona troballa, amic meu ;)

    ResponElimina
  2. El ramat de xais és mort, mort en vida, jo mai seré com ells, en ma vida, ni sento ni penso ni batego com la immensa majoria d'homes robot, ho sento, no estic pas alienat.

    Gràcies, amiga.

    ResponElimina