Dóna'm el somni, pren la meva mà

Dóna'm el somni, pren la meva mà,
no ho pensis més i escriu cada vers,
somnia, després, en la llarga vida,
en el somriure que viu a la carícia,
que s'ens torna amic de tant escriure.

I de tant en tant, dóna'm el somni,
versa lliure el demà d'amistats lliures,
quan encara no sabíem com descriure
el vers marí del darrer pas, somniat.

S'aturen pels marges savis encants
la lluna que volíem és a les mans,
el present és aquell demà trobat.

I brotem, dóna'm el somni passat,
el que ve, al jardí dels records,
al calaix polsós de la tarda amarga,
aquella que beu, entre mirades estranyes,
ja lluny de les muntanyes oblidades, un matí.

Serem, sempre, el vers silenciós del capvespre,
guarirem, ara de nou, el bressol de les onades,
masses ferides van fer un somni de cicatrius vives,
curades pels anys, sense enganys de capellans ni bisbes,
a les portes del cel que creurien cerimoniós hi ha la creu,
la creu de qui creu que existeix Déu i tots som fills seus,
de qui posa estaments a un món sense xifres ni noms,
sense escriptures ni criptes, sense pergamins ni místics,
després de tot tenim el somni, donem-nos-el, te'l dono,
cadascú amb la seva lluna a les mans, abraçant-nos,
guarint-nos les ferides de l'ahir, veient el demà,
ple de carícies a les ànimes lliures que fem l'avui.

Passen les passes cansades d'un passat difús,
després de les lletres som un sol puny,
alcem-lo, ben amunt, donem-nos la mà,
estem a un pas, només a un pas,
el demà és nostre,
tenim la clau
obrim els panys.

Dia a dia, mes a mes, any a any,
la nostra força fa el desenllaç,
caminem, segurs de despertar,
el llarg somni farà el caminar.


Visca la terra lliure, serem alliberats!

Dóna'm el somni, pren la meva mà



Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 25 març del 2010