dimarts, 20 d’abril del 2010

Morirem entre trens tranquils



Entre trens tranquils, moria la nit,
moria la nit i un breu alè de vida,
vivia el dia dins una cortina de mel.

Queia com un somriure al llit,
titllaven de venuts als segons,
quan només s'entregaven a la son,
a la son i al somni de viure de l'aire.

Entre trens, a la memòria seca,
perduda, entre pentagrames,
a dins les ales: Somniades.

Ara que l'amor es mor,
ara que no hi ha tornada,
ara que caminem sense ales.

Tornaré a brotar, matí enllà,
amb la teva ombra al costat,
extraient el plor, el cant.

Melangia i amor arreu,
forma del vers darrer,
del vol dolç, somrients.

Morirem entre trens,
tranquils, a les ales,
a dins el somriure,
néixer, viure,
el dol dolç.

Quan encara no sabíem
del cant matiner del cafè,
entre la tassa i el diari,
hi ha la mirada,
una matinada,
una alba,
dins els ulls,
que somriuen,
que dansen i viuen,
sense sol ni lluna,
sense miratges,
entre platges,
cap a l'estiu
del record,
entre cales,
somniades,
als ulls de la mort,
de l'amor tardà,
del tarannà amant,
dins el bes del comiat,
quan encara no sabíem
com despertaríem
de tant tristos,
de tant oblidats,
per la pell que passà,
dels palmells de les mans,
abans que despertés el cant
del gall, mastegant, el gra,
el gra sense adobar,
el camp sense treballar,
morirem entre trens,
morirem abans de besar.

I la mort renaixerà,
com un amor mort,
ja abans de despertar,
i serà com estimar,
estimar sense mirar,
sense conèixer-nos,
estimar dins el mirall.

I construïm un pont,
un enllaç eficaç,
mordaç i sequaç,
seqüela del despertar,
quan t'imaginava
entre versos,
i ara, mort,
més mort que no pas viu,
aquest caliu d'estiu captiu,
dins la primavera anyil,
em fa mandril del destí,
embolicant-me entre branques,
a la selva del teu cau al record,
que s'obre i em mira, dolç,
que penetra al record,
amb mirada de bou,
de gall o de conill,
de cant d'ocell,
caminem entre trens,
llunyans i propers,
ens duen a l'amor,
a l'amor vertader,
que no s'espanta,
que hi és sempre,
que no s'arronsa,
que persisteix,
enllà del vers,
del bes primer,
del bes darrer,
enllà de tot,
ets tu,
qui somnio,
ets tu,
qui ara veig,
a qui imagino,
ets tu,
i quan llegeixis,
ets tu.
i quan ho miris,
ets tu,
i quan hi siguis,
entre trens,
entre l'ahir i demà,
entre l'avui i els teus ulls,
que despertarem,
del llarg son,
siguis, i doncs,
el somni que siguis.

2 comentaris:

  1. Una deliciosa poesia, plena de romanticisme. Tren que t’arrossega el i et deixa volar seguint la cadència que marques. Molt ben trobat

    ResponElimina
  2. Molt agraït, Montserrat, que el tren de la vida no ens deixi mai a cap estació si no és per fer una pausa, dolça i eterna, que cada via sigui una nova vida, com la mel és a l'hotel...

    ResponElimina