Quan un matí, telepàticament,
sorgí el pacte, vaig volar,
un pacte d'una sola part.
-Mai no ho reconeixerà-
Al poder no interessa
perdre, reconèixer,
tant, massa encefàlica,
visió, visionaris, pintades,
entranyables, allà al jardí...
A l'Església, el robí establí
bruíxoles daurades, nues.
Potser masses falàcies,
segur, allà, als seus ulls.
Sembla, potser, insegur,
el nord i el sud, segur,
malgrat tot, li digué:
"No hi ha cap tornada"
Tot pren forma clara,
ara, que tenim força,
que enlloc no brota...
El destí, tant precís,
voldríem volar lliure,
i ho farem, després de tot,
els feixistes, eclesiàstics,
més que fàstic, fan morts.
Tenen sucursals mundials,
el llibre més venut al món,
maquinària no perfecte,
masses barbaritats.
El món restà malalt.
I ara que volem,
i ara que podem,
el pacte unilateral
té més força que el papat,
tots renaixem, força fem.
Els fems ancestrals,
la sang de minerals,
dins el cos de cada fada,
abans anunciada,
mai beatificada,
ja no amenaça,
només a ells,
quan es redueix,
aquell cercle pateix,
tant, que ja no hi és.
Quan tot s'esfuma,
fum negre, fum blanc,
ara ja és massa tard.
Ja ben descoberts,
tots tant corcats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada