Demà

Encara que passi aquest demà,

que demà en vingui un altre,
encara que passin llunes,
encara que passin somnis,
encara que mai no t'aturis,
sempre t'estaré esperant.

De nit, entre oníriques veus,

les teves, les meves, allà,

allà a les llunes, somniarem.

El futur és una porta al cel,
l'infern és l'angoixa de la creu,

creu-me, la teva pell és la mel,

que vessa pels meus ulls, arreu,

i mai no s'asseu, a la mirada plàcida,

es desferma, entre guspires, a l'aire,

i brota, el sentiment oprimit, tarda,

tarda el dia de veure'ns sense marges.

És agre, el vi a la taverna de l'ànima,

mà a mà aconsegirem la Bellesa,

aconseguirem el port i l'emblema,

els càntics, els sospirs, salparem.

La partida de daus molls a la taula,

aquesta esquerdada, plena de vi agre,

de vi dolç, negre, passat aquí a la bota,

de tantes nits d'alcohol, de nits d'haixix.

Desfermes el meu vers lliure a la porta oberta,

em despullo davant la lluna, m'allunyo del món,

amb tu, de la mà, ens trobem allà, allà dalt,

on és molt més senzill somniar i arribar,

besar els estels amb una sola mà,

mentre el sol entra pel vitrall,

fet d'aigües acolorides, nues.

Els colors prosaics són el demà,

el vers nou, el vell, el darrer,

són sinònims de despertar,

al teu costat, cos de fada,

que vola entre copes i glaç,

despullant un sol sospir, mai morirà.

I m'aturo on abans hi havia la font,

el transtorn de la ment és el malson,

és un crit llençat al cel en un segon,

una porta que s'obre, tanca una altre,

vull volar lliure entre somnis, amb tu,

anar al llit del estels, amb llur son,

despertar d'ell, amb llur enyor,

renéixer sense tu, embruix dolç,

per créixer junts, mirant amunt,

ara, de vell nou, de nou, vells,

de bell ara, demà, despertar,

ple d'esperances i somnis,

com si aquesta paraula

mai, mai no es gastés.

Com si mai no s'esborrés

tot això que ara t'escric,

i demà, demà és l'instant,

és el moment radiant,

una volta, de traç a traç,

encapçalant la fugida,

cada ment a l'univers,

infinita és l'estima,

infinit el neguit,

m'agradaria brotar,

ja lluny de tu, de mi,

ja ben lluny del demà.

I aquests versos s'escriuen lliures,

i aquestes aquarel·les ara brotaran,

ens veuran alliberats de la fam,

el femení no té perquè arribar,

no vull ser allò que no sóc,

el que mai no vaig ser,

som el vers darrer.

Vol dolç, lluna bruna,

volem entre somnis,

de la mà, fent-nos l'amor,
amb una mirada tendra de llum,

amb els llavis tot molls, de besar-nos,

el coixí fet de mar immensa és el raser,

som el ser, l'encanteri fet del no-res,

serem, doncs, la conclusió exacte,

la cloenda, el final i l'ahir.

En un demà fet de promeses,

que s'esquerden, com la veritat,

mentideres són les formes de la realitat,

i d'ella fugim, amb totes les ganes i el versar,

entre pinzells lliures que s'animen a prendre la mà.

Me la deixen sense poder respirar,

ja ho saps, automàticament llevo l'ànima,

la deixo de mà en mà, volent despertar,

i sospirem, demà partirem, i ens alcem,

ja no caldrà salpar, serem al lloc exacte,

viurem tant endins la calma que rebrotarem,

serem aquell escull, noia -no ens ho pensem més-

els somnis d'aigua s'estimbaran com ho fan les onades.

Ones lliures vora la mar en calma, a la vorera del somni passat,

demà saps que és l'hora de l'avui fet amb una sola mirada, cansada.

El demà, avui fet de passes passades, són les d'ahir a la matinada,

és una dona mig bruixa mig fada, s'alimenta dels somnis passats,

dels somnis futurs, de la teva lluita feta de segles, el nostre demà.

Demà, avui mateix, ahir, instant del després, vers de lluna,

lluna al vers, véns amb mi, entre somnis, dürns, nocturns,

t'entregues al meu cel, fet de desitjos llunàtics i de pau,

ara tot es torna d'un color fàcil de mirar,

serà senzill viure, despertar,

tot un món s'obre de cames,

quan les nostres cames s'obren,

quan som cabrons sense banyes.

Potser masses tornades, al món de l'ahir,

a l'univers del demà, que m'entregues, al respirar.

Totes són sinònimes, totes les paraules rimen amb el verb "somniar",

i tu ets aquella bellesa que em lleva de terra per llepar els astres,

i tu ets aquella profunda senyal dins la meva llengua seca,

que s'omple de saliva i de nit, al passar-me per ella els teus pits,

mentre les nits s'encarreguen d'obrir-nos la llum del somni.

I ara que et veig, desig fet d'imaginació i constància, demà brotaràs.