Cada vegada és més senzill

Cada vegada és més senzill: Viure, estimar,
somniar en el món del demà, ben junts,
caminant sense ales cap a la llum;

Caminant amb ales cap amunt,
avall, que més ens dóna, arreu,
arreu és igual, tant se val,
seguirem versant, anant...

Del dret al davant, al darrera,
a totes hores, en tot moment,
fent i refent la manera d'estimar,
el vaixell s'enfonsa, vine al bot,
caldrà salvar la vida, remem,
acariciem les ones, a rem,
senzillament, arribarem.

Cada vegada és més senzill,
complicar-se no va amb tu,
no va amb mi, no no va.

Argot al carrer del gat,
atrapem llunes amb la mà,
les passem per l'espatlla,
arribarem a besar el demà.

Serem alliberats, un cop més,
naixerem molt més enllà,
on anem a brotar, ona,
de mar, salada i nua,
com el vers, darrer,
qua ara borda.

Com un gos, seguint esteles,
mossegant bombolles,
abans eren balenes,
al cervell malalt,
de la meva fera.

El somni ningú ens el traurà,
ningú robarà el que costà tant,
cada vegada tot és més senzill.

Endavant!



Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 29 de març del 2010

Quan tot s'acaba, tot reneix

Mirat del dret i del revés, és un fet,
quan tot s'acaba, tot reneix,
i és tant així com moll,
el vers que balla sol.

Voldria renéixer,
al teu costat, ser,
i doncs, una tarda,
plujosa, encanteri
d'aquell fet realitat.

Quan els carrers passaven,
entre els ulls, increïbles,
forjàvem secrets fugaços,
d'aquells que fan els braços,
els somnis encesos, ja ho saps,
a les mans, brodarem l'encant.

Sorgirem dels amagatalls, essent,
sol i sentiment, ment i delit urgent,
vers silent, primer i darrer, per a ser,
ja ho saps, de tant en tant, la mar...

Som el verí dels dies de l'ahir, del passat,
del ressorgir, d'anar a lluitar, per tot, sempre,
fent i refent les tardes darreres dels capvespres.

Versaré, vers a vers, traça traç, mur a mur, l'avui,
una forma d'automatisme irreversible, passats els anys,
passades totes les llunes, tots els dies, el bes de cada dia.

I mai morirem, sol serem, sense marges creixerem,
rebrotarem, viurem, lliurement, fins al final,
ja ho saps, quant tot s'acaba, tot reneix.


Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 27 de març del 2010

D'amor i de sexe

Res més, amor, només serà sexe,
romandrà més enllà de la carícia,
més enllà del cos i de les idees,
brotarem, lliures, som dolços,
com els calaixos plens d'idees,
penetrants i solemnes, salades,
agres, picants, sigui com sigui:

Amor, només és sexe, potser res més,
i podria semblar poc o massa, tant és,
els versos lliures són el lloc on trobar-se,
l'indret ple de màgies de les paraules plenes,
dins els llavis carregats de la mel més dolça,
del pastís de maduixes i nata del teu somrís,
sense previ avís, anem fent i refent, construïm,
tracem les paraules, més enllà del món, de tot,
estructurem silencis com ho fem amb la veu,
i doncs, arreu ens estimem, ens mirem, vius,
tant estimats com els arbres pels ocells,
tant volguts com la pluja pels sembrats,
anem treballant la terra amb les mans,
amb la suor del tinter es vessa la tinta,
tanta que semblaria mentida, i suc,
s'escorra el suc blanc als llavis de la nit,
vessa per la comissura i no hi ha censura.

Penetra l'amor a les entranyes de l'entrada,
l'entrada nua de llargues nits humides i dolces,
d'aquelles que et posen tots els pèls eriçats,
anem traçant la imatge de la via làctia,
entre els estels, el teu cos, tant nu,
tant, que semblaria ben transparent,
tant absent, ara mateix, que és record,
dins aquest cos, que empresona la ment,
el cor, encès, fa dels silencis bones ones,
vibracions que fan ballar els malucs,
les cuixes, els pits, tremolosos,
ara, ja ho veus, dormo, dormo,
l'amor es pon a l'entrar,
al sortir, al partir,
es pon el desamor,
com una flor marcida,
quan ja només vius del record,
no et puc oblidar, no ho vull,
cercaré arreu la veu, eterna.

I només ets imaginada,
com aquesta vida nostra,
per nosaltres creada,
imaginada, anhelada,
desitjada, enllà de tot.

El somni és d'amor i de sexe,
de luxurioses cambres de mel,
de llimona als mugrons rojos,
maduixa entre els llavis,
interiors, inferiors,
endins ens perdrem,
i dins el record naixem,
per guarir-nos del bes a bes,
del cos a cos, doncs tot, tot,
ens pot tornar al món.

I aquest món és el nostre,
és el somni que construïm,
el cos i l'ànima que s'abraça,
a l'imaginari, a l'aire de la sala,
ben alada, entre cama i cama,
endins el paradís de luxúria,
de luxe luxuriós, plaer,
intens, imaginat...

...Sí, del no-res,
com allò no viscut,
com pendent encara,
entre el gel dins la copa
he vist la teva mirada.


Em beuré l'instant ple,
vessant per dins, per fora,
omplint de llet a totes hores
el record que tinc del teu planeta rodó,
dins la cintura de les estrelles làcties,
allà, a les vies ensucrades, entre astres.

Els teus ulls s'endinsen, em calmen,
t'he imaginat, m'has imaginat,
del no-res ens hem creat,
i el record no és enyor,
el meu record és al teu cor,
sempre present, constant,
em fas costat, de bat a bat,
obertes les ales a la vida,
omplint-la d'espais,
dins cada mirada...

-ara ja ho imagines-

...d'amor i de sexe.



Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 27 de març del 2010

Dóna'm el somni, pren la meva mà

Dóna'm el somni, pren la meva mà,
no ho pensis més i escriu cada vers,
somnia, després, en la llarga vida,
en el somriure que viu a la carícia,
que s'ens torna amic de tant escriure.

I de tant en tant, dóna'm el somni,
versa lliure el demà d'amistats lliures,
quan encara no sabíem com descriure
el vers marí del darrer pas, somniat.

S'aturen pels marges savis encants
la lluna que volíem és a les mans,
el present és aquell demà trobat.

I brotem, dóna'm el somni passat,
el que ve, al jardí dels records,
al calaix polsós de la tarda amarga,
aquella que beu, entre mirades estranyes,
ja lluny de les muntanyes oblidades, un matí.

Serem, sempre, el vers silenciós del capvespre,
guarirem, ara de nou, el bressol de les onades,
masses ferides van fer un somni de cicatrius vives,
curades pels anys, sense enganys de capellans ni bisbes,
a les portes del cel que creurien cerimoniós hi ha la creu,
la creu de qui creu que existeix Déu i tots som fills seus,
de qui posa estaments a un món sense xifres ni noms,
sense escriptures ni criptes, sense pergamins ni místics,
després de tot tenim el somni, donem-nos-el, te'l dono,
cadascú amb la seva lluna a les mans, abraçant-nos,
guarint-nos les ferides de l'ahir, veient el demà,
ple de carícies a les ànimes lliures que fem l'avui.

Passen les passes cansades d'un passat difús,
després de les lletres som un sol puny,
alcem-lo, ben amunt, donem-nos la mà,
estem a un pas, només a un pas,
el demà és nostre,
tenim la clau
obrim els panys.

Dia a dia, mes a mes, any a any,
la nostra força fa el desenllaç,
caminem, segurs de despertar,
el llarg somni farà el caminar.


Visca la terra lliure, serem alliberats!

Dóna'm el somni, pren la meva mà



Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 25 març del 2010

Només amb els peus

Només amb els peus entraré al jardí,
el bosc de les fades, ja mai allunyades,
les nimfes nues dels boscos càlids,
frondosos i espesos, com el mirar.

Cercaré arreu del mar un somriure,
cercaré lluny de les entranyes tòxiques,
mica en mica obro els ulls a la vida.

Vida on viure no sigui més agonia,
angoixa viva i trista al somriure.

Viure i escriure, m'allunyo, fada,
embruix bicèfal d'engruna tendra,
fa temps vaig mossegar l'esquer
corcant-me per dins, anar morint.

El mirall de l'ànima trencada, morta,
el que sembla una llaminadura, no dura,
ni perdura, efímerament s'ens mor el món.

Potser cerco, més enllà de la voladura i l'ego,
una forma de cercar-te, ja lluny de mi,
estic ben mort, sol, bru, però, mort.

Saps que el tigre li digué al lleó...
Tens quatre llocs allà on anar,
dos els tres a dins, un fora,
i l'altre t'està esperant.

A la quarta vingué l'èxit,
tingueren tanta il·lusió,
tanta vida, tants somnis,
dolç embruix de mel, dolça,
càlida, dins la mirada trobada.

Em desintoxico, mai ho havia pensat,
els tòxics m'allunyen de l'essència pura,
i l'escrit que potser imaginaves és aquí,
tant a prop de mi que em vaig cremant.

Sóc tant lluny del que imaginava l'infant
que sorgeixo entre els marges per estimar,
estimar-te ara és el somni més desitjat,
sóc a un pas de posar-me a les mans
d'aquells que sempre vaig ignorar,
i no tinc la sensació de vendre'm,
tinc la sensació de no finançar,
com tantes vegades, potser masses,
els camells del desert del cor obert,
del vers encès, del somni present.

Ara em deixaré duu pel jardí del bosc,
hi entraré sol, ben sol, només peus,
només ales, es ben estrany,
l'adolescència s'arrossega
de tant en tant, masses anys,
estic al límit de les hores,
no hi ha volta enrere,
vine amb mi,
vinc amb tu,
el pas està donat,
ja no caldrà fer-lo.

Revoluciono el meu ara,
per renéixer, i de nou,
canvi radical, menys mal,
refem el vers per a ser,
ara és el primer i el darrer.

T'estimo, ets la meva lluna roent.



Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 25 de març del 2010

Vola el darrer bes (Ets, saps? La mar)

Vola el bes primer, el vers darrer, el bes,
vola el cel, en un instant de mel, univers.

Vaig besar l'arena del somni encès una tarda,
l'hivern lluïa el seu millor somriure, batec immens,
les cales de les illes salvatges eren silencioses calmes,
assaborim la rima amb un vers marí fruit de les estrelles,
ens apropem a elles, ja lluny de totes les velles promeses,
ara que la llibertat ens besa els llavis amb un gest càlid.

Brota el fum entre els dits penetrats als cervell del cel,
navegant entre ones, a estones, sentint el foc al cor etern,
a les mans de la màgia més tendra de qualsevol moment,
versarem, ens alliberarem, ens estimarem, ara de nou.

Som aquella part de la història que no s'obvia,
aquella que transcendeix l'eix exprés,
de la maquinària absurda,
dels límits imposats,
ets, saps, la mar.

Vola el vers darrer.

Al niu, amb tu

Com les paraules nues que passen,
al niu del passatge, dins el paratge,
entre onatge i onatge, fent el camí,
vers d'ahir, d'ahir a la nit, a mig matí,
plor antic, antic i humit, dins el pit.

Tornem a ser, tornem a renéixer,
tot és calma a la mirada despullada,
tot és desig, tot és tendresa, et veig.

Creixes com un desig imaginat, de nou,
en el record hi ha les planes de la memòria,
les coves de la melangia, l'enyor dels dies,
que mai no has viscut abans, abans d'ahir.

Passo pels carrers, molls, de miralls xops,
dins la tendresa necessària del nou vol.

Passejo pels carrerons empedrats
d'un demà sense lligams ni xarxes,
marges, lleis, normes, cap tracte.

Ésser lliure és gaudir del camí, viu,
sense ser enterrat en vida,
sense la negror al somriure.

Respira vida, pura herba verge i nua,
exhala'm l'ala turca de la veu difunta,
que tot és vida si renaixem al sol,
que tot creix, tot és dolçor,
amb tu, dins de cada flor,
sense plor, dins el niu,
amb tu, només amb tu.


Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 23 de març del 2010

Entre comiat i trobada, versarem, estimant-nos

Vivim la lluita, tot és ben viu,
a la mirada terrenal del món,
dins la bellesa de la tendresa,
emprenem aquest vers darrer.

Vers darrer, dolç instant de mel,
alimentes el cel amb llimona i te,
dins les passes passades de la llum,
dins la lluna, que obre els ulls a tu.

La lluna mira a la pluja i torno mut,
sol i cec, ja no sé on reposen els peus,
si les estrelles em donen totes les ales.

Les nimfes ja no juguen a fet i a amagar,
han quedat solitàries les fades en acabar,
de tant en tant els rierols duen a la mar.

I s'acaben les paraules, parets de soledat,
de tant cercar-te entre els marges
erets al punt mig de la tarda.

I volto, arreu, i cerco,
sense pensar-ho gens,
després de tot això,
acabarà el cant,
acabarà el vers,
el vers darrer.

Seré raó i reclam,
dins el teu mirar,
llum turquesa, poesia,
la teva mirada tant infinita.

I els ulls, miren mirades mirades,
per tantes nimfes i fades, dins les ales,
de les més belles estrelles a les cames,
per sota les mitges, entre les natges,
estels tatuats entre l'herba al pit,
que jeu entre llums i certeses,
camino cap elles, amb tu, vers,
darrer, per començar el primer,
de tants escrits com duc a dins
gairebé m'oblido de morir viu.

I entre tants morts vivents,
si seguís la corrent, seria un d'ells,
hi ha tants horitzons com camins,
infinits instants ens reclamen,
serem la calma a la cala,
junts, estimant-nos,
entreveig l'estiu
com un bon motiu,
com una lluna d'abril
que obre els ulls al món,
després de tot: Som el sol.

Lluna d'astres que duus a la nit
tantes paraules com no t'he dit,
tants silencis que omplen el llit,
de renúncies i absències, no hi erets,
pensaments foscos dins el cervell, lluny,
quan evadir-se era el vol dolç del vers primer,
dins aquest vers darrer, que ja comença.

T'estimo, t'estimaré sempre.


Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 23 de març del 2010