dimecres, 21 d’abril de 2010

-Mig matí de versos, mitja tarda d'imatges- Neixen i moren el vint-i-u d'abril del dos mil deu

Pels carrerons d’un dia qualsevol



Despullem el paisatge davant de la nit immensa,

entre les taules del primer cafè de la matinada,

entre andana i andana, fent versos per hores.

Llet, tallant un cafè fet de segles i lletres,

d’aromes, d’homes, de dones àvies,

quan a les cantonades es ven la mel,

d’unes abelles belles com les perles,

marines, del darrer dels somriures.

Podria versar fins arribar als cinquanta poemes,

podria emmirallar-me als ulls de la fada amada,

amagada, a les ales magues de les imatges,

fetes de feres exactes, exòtiques i pures,

nues, allà on la mirada despulles.

I quan neixen aquestes paraules a les ales,

quan es fan lliures de tant que volen,

que viuen sense fissures ni marges,

a les cabines telefòniques de les aules,

on es truca al missatger del cor trencat,

amb un sobre certificat d’on l’ha trobat.

I entre els escriptoris encriptem al escriure,

el viure és una dosi de dolç embruix.

Les lletres són esteses i màgiques,

les estrofes defineixen un entorn tort,

d’imatges mig desdibuixades, fades,

nombrades, en tants poemes i escrits,

ja parits, molt abans, engendrats.

I quan neixin les imatges,

totes versades, i nues,

que captures,

amb un somriure.

I ara, ja ho saps, a viure, viure!

* * *

Per les andanes de les liles fades

Llargs arcs de Sant Martí dins del camí,

el calidoscopi barrejat amb colors,

lliures com les mateixes olors,

escalfors, de flor en cor,

de llum en llum, amunt,

creixent entre versos i xarxes,

antigues fades de rampes sense trampes,

on s’alcen les acrobàcies de les antigues algues,

entre roques de coralls amants que fan la nit,

dels segles embogits, màgics, bruixots, bojos,

entre els ulls rojos de les ales deslliurades,

creades, les ales, de les fades, donades,

a les portes de les cames de les mirades,

al joc de tancar-les en el mateix instant

que vessa la mel pel “rimmel” del cabell,

de vellut conill de melosos llavis roents,

calents, amants, rojos i revolucionaris,

que engendren lluitadores i lluitadors,

de lluita en lluita i de cor en cor,

revolució a les ales de les mirades,

a les dunes quasi abruptes, nues,

que s’escalfen entre les voltes,

entre les arrugues fetes de teixit,

de les teves faldilles descosides,

arrancada la roba, a la porta,

un desig fora de mida, junts,

entre les unes i els uns,

tota unió en la gran orgia,

feta de mirades captives,

per a les nines de les andanes,

mai cansades, quan passa la lluna,

quan passa la primera llum, la darrera.

Obrint els ulls a la màgia del cant,

a la immensitat de la tendresa,

quan comença la lluita màgica,

al mirar-nos, de fit a fit.

-Naixent a l’eixir d’ací-

* * *

Quan els llibres s’obren amb la mirada

Per a la diada del drac de sang i robí,

el robí establí bruíxoles daurades,

a les ales de les platges nues danses,

quan encara no sabíem si érem antics,

per no néixer enlloc, només a la cala del càntic,

del cant antic, de l’àtic de les estètiques tortes,

roges, a les ales lliures i liles, translúcides,

catapultades les mirades a les albades,

dolces i captives matinades, deslliurades,

com velles fades donades a les tardes, on dorms,

dona de martell i falç, d’anàrquica visió perpendicular,

antimilitarista, contra exèrcits de ferro forjat, anals.

I lluites, t’esperones, dónes ales a les dones,

dona que tot ho dóna, bona com ella sola,

com la rosa de les ones mudes i soles,

ara que creix l’arrel dins el mateix vas,

que es vessa a la terrassa de taules i tasses,

terrisses es desfan amb la llet bullint,

d’illa en illa tot és somni i instint,

freqüències mai estàtiques, pures.

Estratagemes de gemmes brillants,

la alquímia és una mina de diamants,

dins el tub que s’eriça amb els pèls,

abans pels mateixos líquids,

arreu de les galtes es vessa,

aquella blanca escuma de mel i llimona,

a els mugrons on les ones de les carícies

són les paraules que broten dins la llum.

Mulles llums amb els ulls lluny,

amunt, muntanyes dibuixades com ombres,

teatre xinès a la plaça de la teva mirada,

vertebradora d’àgores i desconeguda,

a tu que ara ho mires i ja no t’atures,

que camines com voles, al bosc etern,

mentre tot es fa en un moment.

* * *

A un pas capaç de canviar-ho tot

Mirall màgics sota les lletres, damunt d’elles,

ulls que plouen sense acabar de vessar,

com una melangia de cançó ben antiga,

com la màgia de les tavernes esotèriques,

nues i calentes, a les ales de les fades eternes,

mentre aculls el ull a ull, de reüll, mullo els llavis,

savis, els antics trobadors de la Havana que no conec,

a la màgia de les imatges mai esgotades, dins el sol,

com una lluna transoceànica que es mostra molla,

entre olla i olla, entre allò que endevinàvem absolt.

Entre sol i solitud, a les llunes allunyades,

nues, que es captivaven amb la viva i dolça pluja,

vivien en la mirada les lletres lliures dels llibres llunyans,

foranies eren les llengües que acabarien amb el món,

el darrer poblador seria la llavor de la llengua de l’adob,

com una nova barreja antiga pel seu mirar,

iniciativa mai vista ni viscuda, pel món sol,

entre la llum de la lluna més antiga i muda,

entre les mirades de les ales captives,

soles a les roses roges de la nit diürna.

A un pas capaç de canviar-ho tot,

ara ja sabem com volta el món,

una i tots, totes i un, i una,

una a una, antic mirall màgic.

Mai hi ha còpia ni plagi

als llavis del Tradicionàrius,

el seu batec de pentagrames,

com un cor fet al ritme del Blues.

Mirallets entre illes, allà i ací,

com al bell mig del camí,

de destí en destí,

sentint-nos endins,

ben nus, captius,

de la llum a la nit.

***

Gresol de foc


Diria que sí, que és així, el temps no s’atura,

el vers perdura, persisteix, neix i creix,

fa arrels a les ales de les nimfes acrobàtiques,

entre la ciència apresa i concreta dels diagnòstics,

agònics i agnòstics, els tics, el tic a tic, el tac a tac,

com un ball mig jueu perdut a un desert hebreu,

com una melodia de flautes de coure i llautó,

dins llaüts fets de fusta antiga de verdet encastat,

de cresta en cresta, matí de cereals de galls rojos,

de prats americans, pa del costat, germà del Blues,

que animes els paquets de tabac amb els teus llavis,

amb el saxo fet de perfil negre damunt un blanc caduc,

entre fum blanc com la lluna blanca, pura i nua,

es despulla la fulla, la filla de la flor captiva,

animada entre mirades enamorades,

de món en món, de plat en plat,

menjar antic a les portes antigues,

a les misses quasi mig dites, abans,

abans sentides, adquirides, a les cantines,

a les tavernes del vi agre més dolç,

del vi negre més sec, salat d’ametlla,

teixit de consciència, vivència, deslliurats,

alliberats, a les illes lliures de la llibertat assolida,

per a tots el pobles i consciències, per a les ànimes,

més lliures, d’aquelles que animes amb les paraules,

fora de les aules, als carrers oberts als ulls amants,

abans que res, les fades, abans de res, la nit,

la llum fosca de la dona sola de la muntanya bruna,

com s’allunya la lluna, allitant el lloc sol, dins el cos,

masturbant els orígens turcs del bes anal,

de la mirada profunda d’una besada deslliurada,

mentre et menges la nit amb un dit tant endins,

que et perfora de dins cap enfora, força fera,

que forces les meves forces per si les hores,

que mires de dins a dins, de fora en fora sents,

tota la mel, com regalima per els teus llavis,

com savis amants de la màgia dolça,

que es dissolt, dins el gresol de foc.

* * *

Del roig robí al daurat d’or

Ara que ocupes les copes ocultes,

ara que l’or es vessa pels pins,

ara que les arrels són plenes de fang,

la pluja ha plogut un abric fet de matolls,

el nostre cos jeu sota una creu feta de branques,

com antic encanteri de cants ancestrals i humits,

sota la fina llàgrima del fràgil pot de cristall i vidre,

que s’oblida de plorar quan la seca gola t’abandona,

m’abandona, adob de dona, que creix i brota,

perenne passen anys i en quatre dies: Hivern.

Torna l’estiu, el caliu de les ales captives i liles,

com el color de roig intens que venç a l’amor,

entre cor i cor abandones el jardí a les dones,

dona d’aigua, d’escates i sirenes, de mirades,

ja saps com són les cales adormides als braços nus,

ja saps com són els somnis que sents endins de la nit.

I quan vertebres les veritats verdes,

dolçament experimentes peripècies,

entre espècies de fruits i arbres,

mentre obres braços i ales,

abraces les branques blanques,

fent les barques per a les ones,

per a les dones, que tot ho donen,

de mes en mes, més robí, més,

grans dipòsits de líquid roig,

a la població del seu nom,

on el meu nom s’hi adorm,

ja de vell, bellesa d’illa lliure,

de llibre, de llibreta, de notes,

de bones i de no tant bones,

de dolentes, com les ones,

com algunes dones,

com alguns homes,

com el robí del teu vestit,

com el daurat del teu comiat.

* * *

Possessió entre passió i passió

Quan les ales lliures es despullen a la fades,

entre les imatges tortes, entregades,

quan mai no t’atures i danses,

quan passen les ones donades,

a les ales de les matinades de bruixes,

de bruixots, entre ona i ona: La lluita pura,

la lluna diürna de la matinada estimada.

Quan fem versos que alcem a tots els vents

saps que mai no et véns, mai no em venc.

I La etiqueta de l’àmfora, esculpida,

cisellada per ella, la bella donzella,

ella, la bruixa bruna eterna,

musa dels meus dies, muts,

muda de les meves hores, soles,

solitud que s’escriu amb escarpa i martell,

d’aquell roig, de martell, fet d’ell,

antic poblador d’acer a l’univers,

ja saps que les teves mans,

fetes per les ànimes de les pàgines,

es tornen acrobàtiques, com rimes,

antigues, com pergamins de mims,

que expressen el teatre que veiem endins.

A la plaça de els homes disposats a morir,

pel teu cor conquerir, bellesa, no princesa,

masses vegades vista entre cantonades,

que les dones ja donaven el cos a la fe,

abans que les mares dels homes muts

es facin al càrrec, entregant el pal amb la mà,

amb la mà de l’ànima, de mà en mà,

com una llarga cadena humana,

que fa dels quilòmetres, una passa,

passada, entre llunes plenes de llums,

com antics perfums, passió i possessió,

profund balneari d’aigua neta.

* * *

Quan la antiga tarda és blanca amada

Abans versada, la tarda, tant somniada,

com una antiga fada, la música estimava,

com una dona d’aigües i d’algues,

com un ser d’aquí, ser d’allà,

com una illa lliure a un llibre llest,

enllestit per un llit a llit del pensament emmudit,

que res no diu per no ser vertebrat dins la lluita,

allita les ales, lliure estel roig de goig boig, fuig,

d’ací, la mateixa manera que tenia de renéixer,

mentre llevava el cos del darrer neguit adquirit.

I així vessaven les farses que lliures es versaven,

quan es vessaven als llavis les fades,

quan es llepaven, cote adult sense rombe,

sense rumb, sense rom, sense run-run.

I els pirates han establert el poblat a una illa deserta,

a la seva festa han recitat poemes onírics,

d’aquelles turqueses que esguardes,

a les cales despullades de arxipèlags,

aixoplugats entre pell de mapa,

entre fulles de territori hospitalari,

mentre el Lehendakari és estranger,

espanyola és la bandera de la vergonya.

Blanca amada, la tarda, és núvol de cotó,

allà on allò que creiem perdut, es mor,

entre l’amor de la flor per l’or,

per l’orina mineralitzada.

Quan els pits són emblanquits,

per un brillant rastre lluent,

entre pell i pell, entre melic i dit,

el petit, del peu que ara seu,

als llavis que els llepen,

després de la tarda blanca,

que balla, dansa, amada, antiga.