diumenge, 11 d’abril del 2010

Ser mirall és fer-nos l'amor



Ser mirall és fer-nos l'amor,
ha mort el reflex sense lloc.

Ser mirall és estimar-se,
tant lliures i plens, m'encens.

I del foc neix un nou rumb cert,
el nord, allà on anar, al final.

Llençols càlids, nit i ànima,
de mà en mà, naixerem.

I brotarem, somniem.
sense masses idees.

Faig una pausa,
sense cap mirall.

Faig del somriure
un nou amagatall.

Reneixo amb força,
traç a traç, volarem.

Naixem del ventre marí,
que fa pergamins, als ulls.

La nit tempta, el ball orgasmàtic,
tranquil·les, les fades, lluiten.

Ja no barallen les ones,
dins el sol, tornes.

És l'encant,
somni infant.

Ara ja ho saps,
el mirall és amor.

La agonia és el silenci,
aquell violent i trist.

El reguitzell estàtic,
el vers emmudit.

La bellesa als dits,
la carícia als pits.

Reneixo de nou,
dins el nou món.

Neix al teu ventre
aquell lleu consol.

Consol de sol a sol,
mentre baixa la mel.

I, de tant en tant,
lluitarem ben muts.

La música, les paraules,
brotaran cap a l'horitzó.

Els dos serem, i doncs,
un nou vol. Sols.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada