dijous, 15 d’abril del 2010

Llàgrimes de mel al cel de la pell

Llàgrimes de cel, de mel, a la pell

(Morta la mort)

El sentiment agonitza a la tarda,

allò que ens llevaren és tort,

i camina sense passes ni nord,

encenem la mirada en un segon.

I alcem el vas, alcem la copa,

brindem per la mort de la mort,

en un instant quedem absolts,

mort i moribund el cor mort,

agonitzant a les portes buides,

de les cambres sense passadissos,

sense finals ni anissos, sense felicitat.

Perles precioses que cauen del teu coll,

del llom de l’amor, de la gola ample del llop,

poc a poc i cop a cop, el vent encenem,

ens guaitem, sense mirar-nos.

Ja nus de tot menys de roba,

ens mirem, a la terrassa sola,

fet de molsa, aquest sostre,

ens diu que som dins la cova,

es despulla la branca, mig trencada,

també mig torta, com les passes a les places,

allà, a les porxades de les ales de cada somriure,

a dins les ales dels vols màgics i lliures,

mentre s’atura aquest cant,

allà on guarim cada carícia,

allà on curem cada somriure,

sense capellans ni bisbes,

sense Papat ni Esglésies.

Mulla el somriure amb el vers marí,

el bes d’ahir ve amb passes noves,

amb totes les ansies renovades,

removent la caixa de cendres,

de la mort morta, oblidada.

***

La mort del sol als llavis de la lluna de foc

M’has matat la dualitat,

en un somni que no ha acabat,

has cavat la tomba dels amagatalls,

has guarit el vers per fer-ne bes,

per petonejar la mirada,

com un fada enamorada,

lliures les ales, tendres,

de la provocació de les estrelles,

el joc mai no acaba ni acabarà,

després de la fada ve la teva mà,

moriré als teus braços, si ho vols,

després d’una vida de volar sols,

al llit d’estels on hi jeu el malson.

Ja mort en vida, el mateix somriure,

que vol viure, després de les llums,

que s’encenen quan caminem,

de lloc en lloc, de local en local,

i neixen noves albes de la nit càlida,

de la mirada captiva de la fada amagada,

ara que sospires, mai sospites,

de l’arribada, de la sortida,

sort en tenim de la poesia.

Adéu, record inesborrable,

adéu, sempre et tinc amb mi,

sempre et tinc present, dins el pit,

dins el cor que s’ho mira, sense patir,

entre un llit fet de puntes d’argent,

que sembla que maten,

que fereixen, sembla,

que s’esquerden,

entre places,

que somnien,

a la boca, ara de nou,

mentre sentim l’enrenou,

de la veu sense la mirada,

de la mirada, ara sense tu –De reüll-.

***

Ja no hi ha tornada al món somniat

El malson camina amb força,

el desig és fet d’encanteris,

infinita és l’estima que et tinc.

Mai no s’atura, malgrat mori,

jo i tots els escrits que et nombraven,

res no mor si dins del cor encara no mor,

i si mor és que és mort l’amor, no hi ha tornada,

el món somniat s’escapa per les parets de l’oblit,

després de tantes tardes ara broten les trobades,

primaverals són les fades verdes que ara s’amaguen,

i vertebren el somni per veure un horitzó de llum,

de pau, quan ja no tornarem al món somniat.

Me'n vull anar, deixa enrere tot això,

tot allò que em fa mal, tant és,

tant se val, tot serà nou i clar,

nítid com nítides són les gotes fines,

de pluja lleugera, que pentinen els ulls,

amb un alè de vida, dolça claror onírica,

sense crits ni retrets, sense malsons,

sense la temprança del desig,

amb la força de tots els sentits.

Malgrat tot encara som aquí,

passen les llunes, però tu no,

tu t’atures just davant del desig,

humits queden els dits al acariciar,

humitegen les mans savis nexes,

el lligam és etern i el vincle màgic,

l’enllaç que mai ningú no trencarà,

és infinit aquest tendre despertar,

i de tant en tant, la mar brotarà,

alimentarà els somnis prohibits,

entre llit i llit, entre llum i llum,

titllaran de malalt el cap alt,

el vers dolç, bes salat,

de res ens val salpar, aterrar.

***

Una vegada més, fada enigmàtica, lliure

Quan passen les llunes diürnes, nocturnes,

passades totes les llunes, mig obertes,

a les estrelles, que s’ho miren,

que ens pentinen, la mirada,

el ull a ull del reüll a dues veus,

a dos càntics, com un mirall policromat,

sense demanar permís per creuar el joc visual,

i fer perenne aquell instant preciós d’ales lliures.

Una vegada més, fada enigmàtica, lliure, sentida,

senzilla illa lliure, lloable encanteri fet de misteris,

els incendis al cor ardent de la cala de passió

va ser aquella guspira de la teva saliva besant l’arena,

així va ser el darrer anhel d’una mirada fortuïta i viva,

sabíem com respondre al joc de llums de les carícies,

aquelles que més enllà del dolç enumeren imatges,

com dolces platges, entre pits i cames, algues i natges.

Una vegada més, fada enigmàtica, lliure,

una vegada més, aquella que canvia el rumb,

aquella que neix molt més enllà de la llum,

al llindar del despertar vora la tija

de l’hivern captiu que respira,

a les escletxes de l’estiu,

fet de canyes tendres a la mar,

al sorral d’immensitat del melic,

amb miratges de miralls platejats,

amb roques petites que fan cala,

al palmell de la mà, melic astral,

camins que convergeixen, es separen,

d’altres que corren paral·lels, perpendiculars,

com un balancí de ball embruixat i boig,

com un ritual sense misses ni gall,

sense estable, sense més xais,

de bata blanca o uniforme clar,

ni fosc, de cap color, fada amada:

Que els designis de pau esdevinguin eterns.

***

Ara que la nit em duu a tu

Ara que la nit em duu a tu,

el sistema dual que ens atrapa

no té res a veure amb la teràpia.

Ara que la nit em duu a tu,

mai més naixeré entre marges.

Ara que la nit em duu a tu,

Brotaré alliberat, ben nu.

Ara que la nit em duu a tu,

mai més ploraré per vessar el vers.

Ara que la nit em duu a tu,

mai més seré qui imaginà.

Ara que les llàgrimes moren,

ara que mor el darrer anhel de glaç.

Ara que encara és d’hora,

ara que mai més no morirem.

Ara que el vers encenem,

ara que encara som vent.

Ara que ens adormim

a les cales dels mims,

ara que som fidels i lliures,

ara que ja no som ombres,

d’aquella mateixa obra,

que s’ho mirava estranyada.

Ara que som druida,

ara que som fada,

ara que som bruixots,

ara que ens estimem encara,

ara que ens volem alliberats,

ara, per després, endavant,

ara que som, encara, el demà.

1 comentari:

  1. Temps era temps i ara l'aturada congelada per trobar el moment d'abraçar l'essència perduda en una inestabilitat desmesurada, agonitzadora d'un camí sense dreceres, sense rumb... Un camí on les voltes es tornen infinites i mai s'acaben els retrets.

    Moment d'aturar-se i fer net.

    ResponElimina