Sense instruir-nos

Sense instruir-nos, sense lliçons,
sense sermons, sense classes,
aprenent lliures, fluint, fruint,
sense límits ni marges, normes,
sense història, perdent el passat,
mirant el futur amb mirada nua,
totes a una, ànimes deslliurades,
sense fer cas del mestre ni l'Estat,
sense deixar guiar-nos, per ningú,
un per un, any a any, desengany,
enguany i l'any vinent, no fem cas,
ni me'n facis, pots demanar auxili
a aquell qui sap tant de tantes coses,
li pots demanar opinió, preguntar,
arreu, com sonen els melodies,
de les teves veus, del somriure,
de la poesia, quan, qui ho sap?
tu ets la teva millor medicina,
el teu millor jutge, mai botxí,
ets la mel ensurada del destí,
una falsa alarma, també,
una mentida mig dita,
per una fada petita,
que vol aprendre
de la mirada vella,
de les més belles abelles,
dels núvols i dels arbres,
sense fantasmes
de castells anyells,
de diafragmes corcats,
que per no viure, moren,
que han passat sense afanys,
entre la crua falsedat dels anys.

I ara, mira't a aquell savi mirall,
un cop morts s'en parlarà més,
aprendrem de la terra,
vull jeure sota d'ella,
al subsòl, mort sol,
sense la teva mà,
sense els teus ossos,
massa mal ha fet la creu,
massa mal arreu, no hi creu,
aquell qui no la veu, ni la sent,
potser unes gotes de colors,
una aquarel·la feta mentalment
dirien molt més que les lletres,
dirien molt més dels números,
potser, qui ho sap? No volem botxins,
no volem jutges, cap sistema, tots vius,
mai captius, alliberats, de tant en tant,
perquè la pau és l'única arma i destí,
perquè m'agradaria morir, lluny,
molt lluny de tu i de mi,
per no veure gelosia,
per no sentir-me pres,
i no, no vull judicis,
de valor o de mètrica,
simètrica o estesa,
masses clàssics
van emmascarar
aquella forma
de criticar.

I ara,
deixa'm morir,
morir amb tu, sense sort,
deixar la dissort a banda,
també, només ser, i res,
raser, ja ho saps,
prop del sol
que ens enlluerna,
com una senyal,
com una drecera,
com una sirena,
aquí sóc, jec moll,
sense instruir-nos.

I ara mira'm, diga'm,
hi ha coses que no moren,
que no moren mai, mai,
com un vitrall, acolorit,
a les darreres tardes,
abans de totes els albes,
quan brilla el teu somriure,
i el riure és el viure,
tant endins,
sembla mentida,
com n'és de senzill,
si oblides el que dic,
si oblides el que dius,
si oblides el que diu,
el vers que s'escapa,
pels carrers i places,
lliure com l'aire,
latent amb el cor,
en un sol instant moll,
que no entén de marges,
ni de llestos, falsos savis,
que fan el número,
acoten la lletra,
per no mirar-se,
descobrir-se,
sense ells.