dilluns, 4 de juliol de 2011

Entre trens et trenaves els cabells


Entre trens et trenaves els cabells,

passaven els anys, mai en va,

et vas enamorar dessagnada,

el cor ja era sec, ben buidat,

tenies totes les venes xuclades,

l'amor no havia deixat res de bo,

ni entrant ni sortint, tot era dolor,

et trenaves el cabell com abans,

com quan eres nena i somniaves,

ara el tren va a una velocitat,

ara el món té temps i hores,

abans no sabies quan menjar,

no sabies quan jugaves,

ara l'amor és ben sec,

buida et masturbes,

arriba una altra nit,

em mires i somric,

de fet tot no és patir,

ara que et sento,

vinguis d'on vinguis,

travessant els núvols,

ets dona sense temple,

deessa de bruixes,

dolça fada bruna,

sense tu no he nascut,

malgrat no ets ma mare

ets la mar de la mirada,

per això vull brotar amb tu,

anar més enllà dels marges,

sentir-te sense filigranes,

somniar-te lliure i plena

com aquesta meva terra,

com aquesta teva terra,

que per més que la xuclin,

per més que la deixin seca

sempre ve un bon xàfec,

ens mullarà de cap a peus,

de peus a cap, cara al cel,

els llavis en la mel,

tu i jo dins la nit,

la nit dins els cossos,

els nostres muscles tibant,

el sexe fent fum i ferum,

som lliures per triar,

ara que ja no ets buida,

ara que ja ets ben plena,

diga'm allò de les trenes,

on van anar tants trens?

1 comentari:

  1. Un preciós poema...

    Si l'he entès bé, va d'una dona que és com una fetillera de l'amor, que enamora als homes i que no deixa indiferent ningú. En certa manera, una celestina. O, potser, una dona molt "inspiradora", en cert mode.

    En tot cas, he captat frases separades del teu poema, i he passat una bona estona.

    Haig de llegir més poemes teus, a veure si arribo a fer-ho.

    Una abraçada de part d'un nou visitant del teu portal.


    Crom el nòrdic.

    ResponSuprimeix