dijous, 27 de maig de 2010


Les paraules despullades



Passant de tants inèdits, originals,

aquestes línies són poemes mentals,

poesies que arriben de les entranyes,

queden moltes pàgines a estrenar,

dins d'elles et veig, m'hi veig,

restaran amagades a les albes,

quedaran mudes, sense paraules,

sense mots, fent barricades al cor.


Escamot que escapa de les línies,

vaixells, mai a la deriva, als versos,

tantes vegades encesos, ara són aigua.


Han passat unes setmanes, gairebé un mes,

ha passat temps suficient per un llarg vagatge,

la lluita de la lluna és un poema sense paraules,

només gestualitats l'acompanyen, la brillantó...


...D'aquests teus ulls,

d'aquests meus ulls,

la claror del cor de licor,

del foc, com una corona de foc,

de flors, abans la mort del Rei.


Mor el Rei i un successor, príncep,

mirarà de fer mans i mànigues,

no ens volen alliberats,

malgrat tot: Deicidirem.



Paraules despullades,

no es vestiu, si us plau,

que cal ser nu per veure,

que cal despullar-se per ser,

que ens cal aquest raser,

paraules dolces,

compromeses,

amb un nou vent.


La primavera enllà,

als tres-cents anys,

ocupació sense raó,

sense més raó,

força i crueltat,

amagant la realitat,

la històra que anem fent,

serà una lluita, eternaitat,

serà una sola causa, tendresa,

estimo aquesta nuesa, la teva.

3 comentaris:

  1. Amic
    mai a la deriva, no no caiguis en la teva pròpia trampa que coneixes bé i saps que et traeix, després aixecar-costa, i ho saps igual que jo, es perdem coses pel camí, que deixen profundes cicatrius, fa dos mesos que no parlem , o més no us donat l'esquena, simplement he observat, saps que t'ha traït la impulsivitat, la teva saps quin és el teu camí i tens talent, no ho perdis, vigila bé de i amb qui et camines, els copets a l'esquena sempre són gratuïtes, mira realment qui te les dóna, i qui realment et dona una mà d'amic sense res a canvi forta abraçada.
    Pots comptar amb mi des de la veritat, en qualsevol moment i ho saps
    Una forta abraçada
    però recorda sempre tenim deixar alguna cosa per poder tirar endavant sinó la motxilla pesa massa i l'esquena ja no està per aquests trots
    Algú va dir "som esclaus de les nostres paraules, i amos del nostre silenci"
    Poetes més encara "que les paraules no se les en porta el vent"

    però els que som incults hi no sabem escriure, més de ciències que de lletres, alguna cosa si tenim clar
    acció ............. reacció = consequencia

    SALUT !!

    ResponSuprimeix
  2. Heus ací la grandesa de la matemàtica, de la ciència.

    La motxilla pesava molt i la vaig deixar per es camí, ara només tinc imatges i versos lleugers com l'aire i el vent.

    Hi ha massa gent falsa, però n'hi ha que valen milions de vegades el seu pes en or.

    Seguim versant, seguim somniant.

    Ni la més grans de les mentides, ni la conxorxa, ens allunyaran del camí somniat.

    Una forta abraçada i arreveure!

    ResponSuprimeix
  3. Pep, m'agrada molt el què dius. Es nota que tens un gran cor.

    ResponSuprimeix