Les paraules despullades

Passant de tants inèdits, originals,

aquestes línies són poemes mentals,

poesies que arriben de les entranyes,

queden moltes pàgines a estrenar,

dins d'elles et veig, m'hi veig,

restaran amagades a les albes,

quedaran mudes, sense paraules,

sense mots, fent barricades al cor.

Escamot que escapa de les línies,

vaixells, mai a la deriva, als versos,

tantes vegades encesos, ara són aigua.

Han passat unes setmanes, gairebé un mes,

ha passat temps suficient per un llarg vagatge,

la lluita de la lluna és un poema sense paraules,

només gestualitats l'acompanyen, la brillantó...

...D'aquests teus ulls,

d'aquests meus ulls,

la claror del cor de licor,

del foc, com una corona de foc,

de flors, abans la mort del Rei.

Mor el Rei i un successor, príncep,

mirarà de fer mans i mànigues,

no ens volen alliberats,

malgrat tot: Deicidirem.

Paraules despullades,

no es vestiu, si us plau,

que cal ser nu per veure,

que cal despullar-se per ser,

que ens cal aquest raser,

paraules dolces,

compromeses,

amb un nou vent.

La primavera enllà,

als tres-cents anys,

ocupació sense raó,

sense més raó,

força i crueltat,

amagant la realitat,

la històra que anem fent,

serà una lluita, eternaitat,

serà una sola causa, tendresa,

estimo aquesta nuesa, la teva.