Entre trens et trenaves els cabells

Entre trens et trenaves els cabells,

passaven els anys, mai en va,

et vas enamorar dessagnada,

el cor ja era sec, ben buidat,

tenies totes les venes xuclades,

l'amor no havia deixat res de bo,

ni entrant ni sortint, tot era dolor,

et trenaves el cabell com abans,

com quan eres nena i somniaves,

ara el tren va a una velocitat,

ara el món té temps i hores,

abans no sabies quan menjar,

no sabies quan jugaves,

ara l'amor és ben sec,

buida et masturbes,

arriba una altra nit,

em mires i somric,

de fet tot no és patir,

ara que et sento,

vinguis d'on vinguis,

travessant els núvols,

ets dona sense temple,

deessa de bruixes,

dolça fada bruna,

sense tu no he nascut,

malgrat no ets ma mare

ets la mar de la mirada,

per això vull brotar amb tu,

anar més enllà dels marges,

sentir-te sense filigranes,

somniar-te lliure i plena

com aquesta meva terra,

com aquesta teva terra,

que per més que la xuclin,

per més que la deixin seca

sempre ve un bon xàfec,

ens mullarà de cap a peus,

de peus a cap, cara al cel,

els llavis en la mel,

tu i jo dins la nit,

la nit dins els cossos,

els nostres muscles tibant,

el sexe fent fum i ferum,

som lliures per triar,

ara que ja no ets buida,

ara que ja ets ben plena,

diga'm allò de les trenes,

on van anar tants trens?

La sèrie alquímica és a un pas (11/11/11)

La sèrie alquímica només és a un pas,
ho veig, ho veuràs, només a un pas,
i em repetiré tantes vegades,
i em donaré tantes voltes,
i giravoltaré sense mesura,
i sabràs de què sóc capaç
quan arribi aigua i no un pedaç,
quan calgui escombrar-ho tot,
quan no hi hagi més mentides,
quan els llibres ocults vegin la llum,
aleshores sí, vindràs amb mi, sempre,
perquè soc la teva ombra, tu la meva llum,
siguis qui siguis i vinguis d'allà on vinguis,
no és l'important, l'important és ser lliure,
només amb la llibertat per única bandera,
només amb l'estel roig de l'alliberament,
com a poble, com a món, serem sol,
lluna, estels, tendresa, univers.

No vull voltar més, ho saps,
saps que aniré al gra,
per un tros de pa,
per tomàquets,
per un embotit,
per un cigar
mal apagat,
per uns ulls,
tot forma alquímia,
el que som i érem,
sense cap additiu,
sense més barreges,
sense la màgica llum,
sense aquest vol dolç,
sense pàgines en blanc,
sense el vers darrer,
sense ales blaves,
sense el més clar,
perquè vaig mesclar,
perquè em vaig aturar,
en un recull de tendresa,
en un escull al mig del mar,
ara tot ens torna a sonar,
de la barreja a la mescla,
oberta la porta autèntica,
ja ho saps, l'automàtica,
la que ens alimenta,
per fora, per dins,
la sèrie alquímica,
set llibres, vuit anys,
serem capaços d'arribar,
és a un pas, el temps fuig,
però les ànsies mai, mai.

La bilirubina al cos i a la mina

Des de fa milions d'anys ens connectem,

mamífers, sang, batec, terra, lava i t'alces,

per damunt dels cossos abans no hi hagi religions,

els temples tenen fonaments de robí, de sang, de sang,

sang que no ha passat per eres glacials com els dinosaures,

tants líquids vessats durant les eres glacials i l'essència,

és formen éssers unicel·lulars que som la síntesi,

sintetitzats en res després de ser-ho tot,

o en tot després de no haver estat res.

No em preguntis les fórmules,

si de cas res tampoc de molècules,

jo de física i química no en sé res.

Només la intuïció em salva el vers,

només d'imaginar-me on van anar

tants líquids corporals dels ancestres.

Al centre de les paraules hi ha un sot,

arreu dels versos es pot caure, som món,

i no només els universos tenen un vers darrer,

i no només els carrerons de lluna tenen un vol dolç.

Aquest poema és part d'El robí establí', un avenç,

aquí, al 'Vers darrer vola dolç' serem un nou vers,

darrer, com aquest que portes a la mirada.

Abans arribi el vers darrer vola dolç

Ben bé quatre dies,
quatre dies i neix,
aquest vol ben dolç.

Gairebé són quatre passes,
les tens als ulls, esperant,
quan deixes de fer-ho, arreu,
tens les quatre passes arreu.

M’agrada sentir-te com mai, ara,
despullant el paisatge, al vol,
ben dolç, majestuós, ple de llum,
perquè ets la mirada que ara escull.

Escull línies, versos, poemes, tot,
ho desxifres amb la força dels anys,
amb la tendresa del gest manifest.

Quatre dies i arribarà el Vol Dolç,
el Vers Darrer, quatre dies, tot teu,
tota teva la imatge de tants versos,
tota teva, cada lletra, cada metàfora.

Quatre dies, només per el 10 del 10,
d’aquest 2010, i naixerà un altre nexe,
i sabrem dels poemes que tancaran el cicle,
doncs després haurem d’esperar per cap d’any,
doncs cal fer un recull cert d’aquest poemari,
doncs cal donar-te, entre versos, unes pistes.

Pistes i sendes, dreceres, camins, places,
somnis, ulleres, paraigües, mars salats,
tot ens val, tot ens guia, cap al vol dolç.

Mira’t als ulls al mirall de l’ànima,
m’animes amb les teves paraules,
em dónes un cop de mà amb l’ànima,
ets musa atent, atentes les ales,
atentes les antenes, al meu vol,
que ja és el teu vol,
a aquest vers darrer,
el teu, el meu,
el que ens donarem.

A Ca l'Hermètic

Quan vam oxidar la porta sense marcs,

sense aturador blanc de paret llisa i morta.

Quan vam aturar el pas davant de la vergonya,

quan decapitàrem els símbols feixistes agònics.

Vam despullar les fulles dels arbres tant vius,

que donaven fruits, embotits als buit de la nit.

El bull era perfum de fum, de ferum i ales,

se les anaven cruspint amb el vent huracanat.

A Ca l'hermètic ara tot és de liles fisonomies,

les parets sense vidres ni porticons, tampoc marcs,

van passant, mentre enumerem el nombres primaris,

els que vessen prop dels portals de les cases sense portes.

A Ca l'Hermètic tot és íntim amic de l'obertura astral,

dels viatges sense ordre, cap direcció ni nord, sense sud,

a les portes sense ocupar de les ales tant lliures del combat.

Despullen les ales savis esperits alliberats, portes endins,

portes enfora, mentre passen les llunes amorfes.

El seus somriures són rius per les andanes,

passen trens endins de la casa sense pensar-ho gaire.

Enumerem les de les llunes tranquil·les, somniades,

mentre passen les llunes a les cases sense ocupar,

encara deslliurades del desembre que fa llum.

Un dia onze de l'onze del dos mil onze neix,

el que creix dins l'univers col·lectiu, llibertari,

com lliures són els llibres llatins alliberats.

Naixem un cop més, vers a vers,

falç a falç encenem el cel, roig.

La sang vessada ja és massa,

masses masses amb cervell de ràdio,

d'electroencefalogrames sorgits de la nit,

foscos com són els cors, enllà les albes.

A Ca l'Hermètic brilla el sol de l'illa,

aïllats queden els qui despullen el vers.

Darrera de les ullades de les llunes nues,

que desfullen el mirar de les fades,

dels folls matolls de bosc fosc.

Les paraules despullades

Passant de tants inèdits, originals,

aquestes línies són poemes mentals,

poesies que arriben de les entranyes,

queden moltes pàgines a estrenar,

dins d'elles et veig, m'hi veig,

restaran amagades a les albes,

quedaran mudes, sense paraules,

sense mots, fent barricades al cor.

Escamot que escapa de les línies,

vaixells, mai a la deriva, als versos,

tantes vegades encesos, ara són aigua.

Han passat unes setmanes, gairebé un mes,

ha passat temps suficient per un llarg vagatge,

la lluita de la lluna és un poema sense paraules,

només gestualitats l'acompanyen, la brillantó...

...D'aquests teus ulls,

d'aquests meus ulls,

la claror del cor de licor,

del foc, com una corona de foc,

de flors, abans la mort del Rei.

Mor el Rei i un successor, príncep,

mirarà de fer mans i mànigues,

no ens volen alliberats,

malgrat tot: Deicidirem.

Paraules despullades,

no es vestiu, si us plau,

que cal ser nu per veure,

que cal despullar-se per ser,

que ens cal aquest raser,

paraules dolces,

compromeses,

amb un nou vent.

La primavera enllà,

als tres-cents anys,

ocupació sense raó,

sense més raó,

força i crueltat,

amagant la realitat,

la històra que anem fent,

serà una lluita, eternaitat,

serà una sola causa, tendresa,

estimo aquesta nuesa, la teva.

Quan el robí deixi d'establir

Serà allà a l'ermita del somni,

a Robí, just abans de partir,

de morir, a la mina amiga,

plena de sang, descosits,

desfigurant la figura torta,

mentre passen les llunes,

les darreres, les primeres,

de la nova vida, em durà a tu,

ja bruna de tanta terra rodejant-nos,

ben nus, entre la sorra i el desig dels arbres,

creixaran lliures al jardí, a l'hort, ple de bolets,

al·lucinògens seran els gens de la darrera troballa,

allà dins ja res serà difícil, tampoc complicat, tot al sac,

el traspàs serà tant sols un pas per a arribar a la veritat,

aquella nua que tanta gent va provar d'encetar, tard,

d'hora, a totes hores, arribant a besar aquell mar.

Romandrà la figura absolta de la revolta sentida.

Quan el robí deixi d'establir serem encara més forts,

masses mines dins les boques dels qui fan misses,

masses masses oprimides al temple dels Déus,

masses mentides fora de lloc, arreu del cor.

Ara és demà, al 2047 tot serà estimat.