Vers Darrer

Entre trens et trenaves els cabells

2011-07-04T04:41:00.000-07:00

Entre trens et trenaves els cabells,

passaven els anys, mai en va,

et vas enamorar dessagnada,

el cor ja era sec, ben buidat,

tenies totes les venes xuclades,

l'amor no havia deixat res de bo,

ni entrant ni sortint, tot era dolor,

et trenaves el cabell com abans,

com quan eres nena i somniaves,

ara el tren va a una velocitat,

ara el món té temps i hores,

abans no sabies quan menjar,

no sabies quan jugaves,

ara l'amor és ben sec,

buida et masturbes,

arriba una altra nit,

em mires i somric,

de fet tot no és patir,

ara que et sento,

vinguis d'on vinguis,

travessant els núvols,

ets dona sense temple,

deessa de bruixes,

dolça fada bruna,

sense tu no he nascut,

malgrat no ets ma mare

ets la mar de la mirada,

per això vull brotar amb tu,

anar més enllà dels marges,

sentir-te sense filigranes,

somniar-te lliure i plena

com aquesta meva terra,

com aquesta teva terra,

que per més que la xuclin,

per més que la deixin seca

sempre ve un bon xàfec,

ens mullarà de cap a peus,

de peus a cap, cara al cel,

els llavis en la mel,

tu i jo dins la nit,

la nit dins els cossos,

els nostres muscles tibant,

el sexe fent fum i ferum,

som lliures per triar,

ara que ja no ets buida,

ara que ja ets ben plena,

diga'm allò de les trenes,

on van anar tants trens?

La sèrie alquímica és a un pas (11/11/11)

2011-05-08T21:38:00.000-07:00

La sèrie alquímica només és a un pas,
ho veig, ho veuràs, només a un pas,
i em repetiré tantes vegades,
i em donaré tantes voltes,
i giravoltaré sense mesura,
i sabràs de què sóc capaç
quan arribi aigua i no un pedaç,
quan calgui escombrar-ho tot,
quan no hi hagi més mentides,
quan els llibres ocults vegin la llum,
aleshores sí, vindràs amb mi, sempre,
perquè soc la teva ombra, tu la meva llum,
siguis qui siguis i vinguis d'allà on vinguis,
no és l'important, l'important és ser lliure,
només amb la llibertat per única bandera,
només amb l'estel roig de l'alliberament,
com a poble, com a món, serem sol,
lluna, estels, tendresa, univers.

No vull voltar més, ho saps,
saps que aniré al gra,
per un tros de pa,
per tomàquets,
per un embotit,
per un cigar
mal apagat,
per uns ulls,
tot forma alquímia,
el que som i érem,
sense cap additiu,
sense més barreges,
sense la màgica llum,
sense aquest vol dolç,
sense pàgines en blanc,
sense el vers darrer,
sense ales blaves,
sense el més clar,
perquè vaig mesclar,
perquè em vaig aturar,
en un recull de tendresa,
en un escull al mig del mar,
ara tot ens torna a sonar,
de la barreja a la mescla,
oberta la porta autèntica,
ja ho saps, l'automàtica,
la que ens alimenta,
per fora, per dins,
la sèrie alquímica,
set llibres, vuit anys,
serem capaços d'arribar,
és a un pas, el temps fuig,
però les ànsies mai, mai.

2011-05-01T00:34:00.001-07:00

La bilirubina al cos i a la mina

Des de fa milions d'anys ens connectem,

mamífers, sang, batec, terra, lava i t'alces,

per damunt dels cossos abans no hi hagi religions,

els temples tenen fonaments de robí, de sang, de sang,

sang que no ha passat per eres glacials com els dinosaures,

tants líquids vessats durant les eres glacials i l'essència,

és formen éssers unicel·lulars que som la síntesi,

sintetitzats en res després de ser-ho tot,

o en tot després de no haver estat res.

No em preguntis les fórmules,

si de cas res tampoc de molècules,

jo de física i química no en sé res.

Només la intuïció em salva el vers,

només d'imaginar-me on van anar

tants líquids corporals dels ancestres.

Al centre de les paraules hi ha un sot,

arreu dels versos es pot caure, som món,

i no només els universos tenen un vers darrer,

i no només els carrerons de lluna tenen un vol dolç.

Aquest poema és part d'El robí establí', un avenç,

aquí, al 'Vers darrer vola dolç' serem un nou vers,

darrer, com aquest que portes a la mirada.

Abans arribi el vers darrer vola dolç

2010-10-07T10:43:00.000-07:00

Ben bé quatre dies,
quatre dies i neix,
aquest vol ben dolç.

Gairebé són quatre passes,
les tens als ulls, esperant,
quan deixes de fer-ho, arreu,
tens les quatre passes arreu.

M’agrada sentir-te com mai, ara,
despullant el paisatge, al vol,
ben dolç, majestuós, ple de llum,
perquè ets la mirada que ara escull.

Escull línies, versos, poemes, tot,
ho desxifres amb la força dels anys,
amb la tendresa del gest manifest.

Quatre dies i arribarà el Vol Dolç,
el Vers Darrer, quatre dies, tot teu,
tota teva la imatge de tants versos,
tota teva, cada lletra, cada metàfora.

Quatre dies, només per el 10 del 10,
d’aquest 2010, i naixerà un altre nexe,
i sabrem dels poemes que tancaran el cicle,
doncs després haurem d’esperar per cap d’any,
doncs cal fer un recull cert d’aquest poemari,
doncs cal donar-te, entre versos, unes pistes.

Pistes i sendes, dreceres, camins, places,
somnis, ulleres, paraigües, mars salats,
tot ens val, tot ens guia, cap al vol dolç.

Mira’t als ulls al mirall de l’ànima,
m’animes amb les teves paraules,
em dónes un cop de mà amb l’ànima,
ets musa atent, atentes les ales,
atentes les antenes, al meu vol,
que ja és el teu vol,
a aquest vers darrer,
el teu, el meu,
el que ens donarem.

A Ca l'Hermètic

2010-06-10T00:55:00.000-07:00

Quan vam oxidar la porta sense marcs,

sense aturador blanc de paret llisa i morta.

Quan vam aturar el pas davant de la vergonya,

quan decapitàrem els símbols feixistes agònics.

Vam despullar les fulles dels arbres tant vius,

que donaven fruits, embotits als buit de la nit.

El bull era perfum de fum, de ferum i ales,

se les anaven cruspint amb el vent huracanat.

A Ca l'hermètic ara tot és de liles fisonomies,

les parets sense vidres ni porticons, tampoc marcs,

van passant, mentre enumerem el nombres primaris,

els que vessen prop dels portals de les cases sense portes.

A Ca l'Hermètic tot és íntim amic de l'obertura astral,

dels viatges sense ordre, cap direcció ni nord, sense sud,

a les portes sense ocupar de les ales tant lliures del combat.

Despullen les ales savis esperits alliberats, portes endins,

portes enfora, mentre passen les llunes amorfes.

El seus somriures són rius per les andanes,

passen trens endins de la casa sense pensar-ho gaire.

Enumerem les de les llunes tranquil·les, somniades,

mentre passen les llunes a les cases sense ocupar,

encara deslliurades del desembre que fa llum.

Un dia onze de l'onze del dos mil onze neix,

el que creix dins l'univers col·lectiu, llibertari,

com lliures són els llibres llatins alliberats.

Naixem un cop més, vers a vers,

falç a falç encenem el cel, roig.

La sang vessada ja és massa,

masses masses amb cervell de ràdio,

d'electroencefalogrames sorgits de la nit,

foscos com són els cors, enllà les albes.

A Ca l'Hermètic brilla el sol de l'illa,

aïllats queden els qui despullen el vers.

Darrera de les ullades de les llunes nues,

que desfullen el mirar de les fades,

dels folls matolls de bosc fosc.

2010-05-27T22:27:00.000-07:00

Les paraules despullades

Passant de tants inèdits, originals,

aquestes línies són poemes mentals,

poesies que arriben de les entranyes,

queden moltes pàgines a estrenar,

dins d'elles et veig, m'hi veig,

restaran amagades a les albes,

quedaran mudes, sense paraules,

sense mots, fent barricades al cor.

Escamot que escapa de les línies,

vaixells, mai a la deriva, als versos,

tantes vegades encesos, ara són aigua.

Han passat unes setmanes, gairebé un mes,

ha passat temps suficient per un llarg vagatge,

la lluita de la lluna és un poema sense paraules,

només gestualitats l'acompanyen, la brillantó...

...D'aquests teus ulls,

d'aquests meus ulls,

la claror del cor de licor,

del foc, com una corona de foc,

de flors, abans la mort del Rei.

Mor el Rei i un successor, príncep,

mirarà de fer mans i mànigues,

no ens volen alliberats,

malgrat tot: Deicidirem.

Paraules despullades,

no es vestiu, si us plau,

que cal ser nu per veure,

que cal despullar-se per ser,

que ens cal aquest raser,

paraules dolces,

compromeses,

amb un nou vent.

La primavera enllà,

als tres-cents anys,

ocupació sense raó,

sense més raó,

força i crueltat,

amagant la realitat,

la històra que anem fent,

serà una lluita, eternaitat,

serà una sola causa, tendresa,

estimo aquesta nuesa, la teva.

Quan el robí deixi d'establir

2010-05-09T01:54:00.000-07:00

Serà allà a l'ermita del somni,

a Robí, just abans de partir,

de morir, a la mina amiga,

plena de sang, descosits,

desfigurant la figura torta,

mentre passen les llunes,

les darreres, les primeres,

de la nova vida, em durà a tu,

ja bruna de tanta terra rodejant-nos,

ben nus, entre la sorra i el desig dels arbres,

creixaran lliures al jardí, a l'hort, ple de bolets,

al·lucinògens seran els gens de la darrera troballa,

allà dins ja res serà difícil, tampoc complicat, tot al sac,

el traspàs serà tant sols un pas per a arribar a la veritat,

aquella nua que tanta gent va provar d'encetar, tard,

d'hora, a totes hores, arribant a besar aquell mar.

Romandrà la figura absolta de la revolta sentida.

Quan el robí deixi d'stablir serem encara més forts,

masses mines dins les boques dels qui fan misses,

masses masses oprimides al temple dels Déus,

masses mentides fora de lloc, arreu del cor.

Ara és demà, al 2084 tot serà estimat.

-Mig matí de versos, mitja tarda d'imatges- Neixen i moren el vint-i-u d'abril del dos mil deu

2010-04-21T06:34:00.000-07:00

Pels carrerons d’un dia qualsevol

Despullem el paisatge davant de la nit immensa,

entre les taules del primer cafè de la matinada,

entre andana i andana, fent versos per hores.

Llet, tallant un cafè fet de segles i lletres,

d’aromes, d’homes, de dones àvies,

quan a les cantonades es ven la mel,

d’unes abelles belles com les perles,

marines, del darrer dels somriures.

Podria versar fins arribar als cinquanta poemes,

podria emmirallar-me als ulls de la fada amada,

amagada, a les ales magues de les imatges,

fetes de feres exactes, exòtiques i pures,

nues, allà on la mirada despulles.

I quan neixen aquestes paraules a les ales,

quan es fan lliures de tant que volen,

que viuen sense fissures ni marges,

a les cabines telefòniques de les aules,

on es truca al missatger del cor trencat,

amb un sobre certificat d’on l’ha trobat.

I entre els escriptoris encriptem al escriure,

el viure és una dosi de dolç embruix.

Les lletres són esteses i màgiques,

les estrofes defineixen un entorn tort,

d’imatges mig desdibuixades, fades,

nombrades, en tants poemes i escrits,

ja parits, molt abans, engendrats.

I quan neixin les imatges,

totes versades, i nues,

que captures,

amb un somriure.

I ara, ja ho saps, a viure, viure!

* * *

Per les andanes de les liles fades

Llargs arcs de Sant Martí dins del camí,

el calidoscopi barrejat amb colors,

lliures com les mateixes olors,

escalfors, de flor en cor,

de llum en llum, amunt,

creixent entre versos i xarxes,

antigues fades de rampes sense trampes,

on s’alcen les acrobàcies de les antigues algues,

entre roques de coralls amants que fan la nit,

dels segles embogits, màgics, bruixots, bojos,

entre els ulls rojos de les ales deslliurades,

creades, les ales, de les fades, donades,

a les portes de les cames de les mirades,

al joc de tancar-les en el mateix instant

que vessa la mel pel “rimmel” del cabell,

de vellut conill de melosos llavis roents,

calents, amants, rojos i revolucionaris,

que engendren lluitadores i lluitadors,

de lluita en lluita i de cor en cor,

revolució a les ales de les mirades,

a les dunes quasi abruptes, nues,

que s’escalfen entre les voltes,

entre les arrugues fetes de teixit,

de les teves faldilles descosides,

arrancada la roba, a la porta,

un desig fora de mida, junts,

entre les unes i els uns,

tota unió en la gran orgia,

feta de mirades captives,

per a les nines de les andanes,

mai cansades, quan passa la lluna,

quan passa la primera llum, la darrera.

Obrint els ulls a la màgia del cant,

a la immensitat de la tendresa,

quan comença la lluita màgica,

al mirar-nos, de fit a fit.

-Naixent a l’eixir d’ací-

* * *

Quan els llibres s’obren amb la mirada

Per a la diada del drac de sang i robí,

el robí establí bruíxoles daurades,

a les ales de les platges nues danses,

quan encara no sabíem si érem antics,

per no néixer enlloc, només a la cala del càntic,

del cant antic, de l’àtic de les estètiques tortes,

roges, a les ales lliures i liles, translúcides,

catapultades les mirades a les albades,

dolces i captives matinades, deslliurades,

com velles fades donades a les tardes, on dorms,

dona de martell i falç, d’anàrquica visió perpendicular,

antimilitarista, contra exèrcits de ferro forjat, anals.

I lluites, t’esperones, dónes ales a les dones,

dona que tot ho dóna, bona com ella sola,

com la rosa de les ones mudes i soles,

ara que creix l’arrel dins el mateix vas,

que es vessa a la terrassa de taules i tasses,

terrisses es desfan amb la llet bullint,

d’illa en illa tot és somni i instint,

freqüències mai estàtiques, pures.

Estratagemes de gemmes brillants,

la alquímia és una mina de diamants,

dins el tub que s’eriça amb els pèls,

abans pels mateixos líquids,

arreu de les galtes es vessa,

aquella blanca escuma de mel i llimona,

a els mugrons on les ones de les carícies

són les paraules que broten dins la llum.

Mulles llums amb els ulls lluny,

amunt, muntanyes dibuixades com ombres,

teatre xinès a la plaça de la teva mirada,

vertebradora d’àgores i desconeguda,

a tu que ara ho mires i ja no t’atures,

que camines com voles, al bosc etern,

mentre tot es fa en un moment.

* * *

A un pas capaç de canviar-ho tot

Mirall màgics sota les lletres, damunt d’elles,

ulls que plouen sense acabar de vessar,

com una melangia de cançó ben antiga,

com la màgia de les tavernes esotèriques,

nues i calentes, a les ales de les fades eternes,

mentre aculls el ull a ull, de reüll, mullo els llavis,

savis, els antics trobadors de la Havana que no conec,

a la màgia de les imatges mai esgotades, dins el sol,

com una lluna transoceànica que es mostra molla,

entre olla i olla, entre allò que endevinàvem absolt.

Entre sol i solitud, a les llunes allunyades,

nues, que es captivaven amb la viva i dolça pluja,

vivien en la mirada les lletres lliures dels llibres llunyans,

foranies eren les llengües que acabarien amb el món,

el darrer poblador seria la llavor de la llengua de l’adob,

com una nova barreja antiga pel seu mirar,

iniciativa mai vista ni viscuda, pel món sol,

entre la llum de la lluna més antiga i muda,

entre les mirades de les ales captives,

soles a les roses roges de la nit diürna.

A un pas capaç de canviar-ho tot,

ara ja sabem com volta el món,

una i tots, totes i un, i una,

una a una, antic mirall màgic.

Mai hi ha còpia ni plagi

als llavis del Tradicionàrius,

el seu batec de pentagrames,

com un cor fet al ritme del Blues.

Mirallets entre illes, allà i ací,

com al bell mig del camí,

de destí en destí,

sentint-nos endins,

ben nus, captius,

de la llum a la nit.

***

Gresol de foc

Diria que sí, que és així, el temps no s’atura,

el vers perdura, persisteix, neix i creix,

fa arrels a les ales de les nimfes acrobàtiques,

entre la ciència apresa i concreta dels diagnòstics,

agònics i agnòstics, els tics, el tic a tic, el tac a tac,

com un ball mig jueu perdut a un desert hebreu,

com una melodia de flautes de coure i llautó,

dins llaüts fets de fusta antiga de verdet encastat,

de cresta en cresta, matí de cereals de galls rojos,

de prats americans, pa del costat, germà del Blues,

que animes els paquets de tabac amb els teus llavis,

amb el saxo fet de perfil negre damunt un blanc caduc,

entre fum blanc com la lluna blanca, pura i nua,

es despulla la fulla, la filla de la flor captiva,

animada entre mirades enamorades,

de món en món, de plat en plat,

menjar antic a les portes antigues,

a les misses quasi mig dites, abans,

abans sentides, adquirides, a les cantines,

a les tavernes del vi agre més dolç,

del vi negre més sec, salat d’ametlla,

teixit de consciència, vivència, deslliurats,

alliberats, a les illes lliures de la llibertat assolida,

per a tots el pobles i consciències, per a les ànimes,

més lliures, d’aquelles que animes amb les paraules,

fora de les aules, als carrers oberts als ulls amants,

abans que res, les fades, abans de res, la nit,

la llum fosca de la dona sola de la muntanya bruna,

com s’allunya la lluna, allitant el lloc sol, dins el cos,

masturbant els orígens turcs del bes anal,

de la mirada profunda d’una besada deslliurada,

mentre et menges la nit amb un dit tant endins,

que et perfora de dins cap enfora, força fera,

que forces les meves forces per si les hores,

que mires de dins a dins, de fora en fora sents,

tota la mel, com regalima per els teus llavis,

com savis amants de la màgia dolça,

que es dissolt, dins el gresol de foc.

* * *

Del roig robí al daurat d’or

Ara que ocupes les copes ocultes,

ara que l’or es vessa pels pins,

ara que les arrels són plenes de fang,

la pluja ha plogut un abric fet de matolls,

el nostre cos jeu sota una creu feta de branques,

com antic encanteri de cants ancestrals i humits,

sota la fina llàgrima del fràgil pot de cristall i vidre,

que s’oblida de plorar quan la seca gola t’abandona,

m’abandona, adob de dona, que creix i brota,

perenne passen anys i en quatre dies: Hivern.

Torna l’estiu, el caliu de les ales captives i liles,

com el color de roig intens que venç a l’amor,

entre cor i cor abandones el jardí a les dones,

dona d’aigua, d’escates i sirenes, de mirades,

ja saps com són les cales adormides als braços nus,

ja saps com són els somnis que sents endins de la nit.

I quan vertebres les veritats verdes,

dolçament experimentes peripècies,

entre espècies de fruits i arbres,

mentre obres braços i ales,

abraces les branques blanques,

fent les barques per a les ones,

per a les dones, que tot ho donen,

de mes en mes, més robí, més,

grans dipòsits de líquid roig,

a la població del seu nom,

on el meu nom s’hi adorm,

ja de vell, bellesa d’illa lliure,

de llibre, de llibreta, de notes,

de bones i de no tant bones,

de dolentes, com les ones,

com algunes dones,

com alguns homes,

com el robí del teu vestit,

com el daurat del teu comiat.

* * *

Possessió entre passió i passió

Quan les ales lliures es despullen a la fades,

entre les imatges tortes, entregades,

quan mai no t’atures i danses,

quan passen les ones donades,

a les ales de les matinades de bruixes,

de bruixots, entre ona i ona: La lluita pura,

la lluna diürna de la matinada estimada.

Quan fem versos que alcem a tots els vents

saps que mai no et véns, mai no em venc.

I La etiqueta de l’àmfora, esculpida,

cisellada per ella, la bella donzella,

ella, la bruixa bruna eterna,

musa dels meus dies, muts,

muda de les meves hores, soles,

solitud que s’escriu amb escarpa i martell,

d’aquell roig, de martell, fet d’ell,

antic poblador d’acer a l’univers,

ja saps que les teves mans,

fetes per les ànimes de les pàgines,

es tornen acrobàtiques, com rimes,

antigues, com pergamins de mims,

que expressen el teatre que veiem endins.

A la plaça de els homes disposats a morir,

pel teu cor conquerir, bellesa, no princesa,

masses vegades vista entre cantonades,

que les dones ja donaven el cos a la fe,

abans que les mares dels homes muts

es facin al càrrec, entregant el pal amb la mà,

amb la mà de l’ànima, de mà en mà,

com una llarga cadena humana,

que fa dels quilòmetres, una passa,

passada, entre llunes plenes de llums,

com antics perfums, passió i possessió,

profund balneari d’aigua neta.

* * *

Quan la antiga tarda és blanca amada

Abans versada, la tarda, tant somniada,

com una antiga fada, la música estimava,

com una dona d’aigües i d’algues,

com un ser d’aquí, ser d’allà,

com una illa lliure a un llibre llest,

enllestit per un llit a llit del pensament emmudit,

que res no diu per no ser vertebrat dins la lluita,

allita les ales, lliure estel roig de goig boig, fuig,

d’ací, la mateixa manera que tenia de renéixer,

mentre llevava el cos del darrer neguit adquirit.

I així vessaven les farses que lliures es versaven,

quan es vessaven als llavis les fades,

quan es llepaven, cote adult sense rombe,

sense rumb, sense rom, sense run-run.

I els pirates han establert el poblat a una illa deserta,

a la seva festa han recitat poemes onírics,

d’aquelles turqueses que esguardes,

a les cales despullades de arxipèlags,

aixoplugats entre pell de mapa,

entre fulles de territori hospitalari,

mentre el Lehendakari és estranger,

espanyola és la bandera de la vergonya.

Blanca amada, la tarda, és núvol de cotó,

allà on allò que creiem perdut, es mor,

entre l’amor de la flor per l’or,

per l’orina mineralitzada.

Quan els pits són emblanquits,

per un brillant rastre lluent,

entre pell i pell, entre melic i dit,

el petit, del peu que ara seu,

als llavis que els llepen,

després de la tarda blanca,

que balla, dansa, amada, antiga.

Morirem entre trens tranquils

2010-04-20T17:16:00.000-07:00

Entre trens tranquils, moria la nit,
moria la nit i un breu alè de vida,
vivia el dia dins una cortina de mel.

Queia com un somriure al llit,
titllaven de venuts als segons,
quan només s'entregaven a la son,
a la son i al somni de viure de l'aire.

Entre trens, a la memòria seca,
perduda, entre pentagrames,
a dins les ales: Somniades.

Ara que l'amor es mor,
ara que no hi ha tornada,
ara que caminem sense ales.

Tornaré a brotar, matí enllà,
amb la teva ombra al costat,
extraient el plor, el cant.

Melangia i amor arreu,
forma del vers darrer,
del vol dolç, somrients.

Morirem entre trens,
tranquils, a les ales,
a dins el somriure,
néixer, viure,
el dol dolç.

Quan encara no sabíem
del cant matiner del cafè,
entre la tassa i el diari,
hi ha la mirada,
una matinada,
una alba,
dins els ulls,
que somriuen,
que dansen i viuen,
sense sol ni lluna,
sense miratges,
entre platges,
cap a l'estiu
del record,
entre cales,
somniades,
als ulls de la mort,
de l'amor tardà,
del tarannà amant,
dins el bes del comiat,
quan encara no sabíem
com despertaríem
de tant tristos,
de tant oblidats,
per la pell que passà,
dels palmells de les mans,
abans que despertés el cant
del gall, mastegant, el gra,
el gra sense adobar,
el camp sense treballar,
morirem entre trens,
morirem abans de besar.

I la mort renaixerà,
com un amor mort,
ja abans de despertar,
i serà com estimar,
estimar sense mirar,
sense conèixer-nos,
estimar dins el mirall.

I construïm un pont,
un enllaç eficaç,
mordaç i sequaç,
seqüela del despertar,
quan t'imaginava
entre versos,
i ara, mort,
més mort que no pas viu,
aquest caliu d'estiu captiu,
dins la primavera anyil,
em fa mandril del destí,
embolicant-me entre branques,
a la selva del teu cau al record,
que s'obre i em mira, dolç,
que penetra al record,
amb mirada de bou,
de gall o de conill,
de cant d'ocell,
caminem entre trens,
llunyans i propers,
ens duen a l'amor,
a l'amor vertader,
que no s'espanta,
que hi és sempre,
que no s'arronsa,
que persisteix,
enllà del vers,
del bes primer,
del bes darrer,
enllà de tot,
ets tu,
qui somnio,
ets tu,
qui ara veig,
a qui imagino,
ets tu,
i quan llegeixis,
ets tu.
i quan ho miris,
ets tu,
i quan hi siguis,
entre trens,
entre l'ahir i demà,
entre l'avui i els teus ulls,
que despertarem,
del llarg son,
siguis, i doncs,
el somni que siguis.

Llàgrimes de mel al cel de la pell

2010-04-15T13:35:00.000-07:00

Llàgrimes de cel, de mel, a la pell

(Morta la mort)

El sentiment agonitza a la tarda,

allò que ens llevaren és tort,

i camina sense passes ni nord,

encenem la mirada en un segon.

I alcem el vas, alcem la copa,

brindem per la mort de la mort,

en un instant quedem absolts,

mort i moribund el cor mort,

agonitzant a les portes buides,

de les cambres sense passadissos,

sense finals ni anissos, sense felicitat.

Perles precioses que cauen del teu coll,

del llom de l’amor, de la gola ample del llop,

poc a poc i cop a cop, el vent encenem,

ens guaitem, sense mirar-nos.

Ja nus de tot menys de roba,

ens mirem, a la terrassa sola,

fet de molsa, aquest sostre,

ens diu que som dins la cova,

es despulla la branca, mig trencada,

també mig torta, com les passes a les places,

allà, a les porxades de les ales de cada somriure,

a dins les ales dels vols màgics i lliures,

mentre s’atura aquest cant,

allà on guarim cada carícia,

allà on curem cada somriure,

sense capellans ni bisbes,

sense Papat ni Esglésies.

Mulla el somriure amb el vers marí,

el bes d’ahir ve amb passes noves,

amb totes les ansies renovades,

removent la caixa de cendres,

de la mort morta, oblidada.

***

La mort del sol als llavis de la lluna de foc

M’has matat la dualitat,

en un somni que no ha acabat,

has cavat la tomba dels amagatalls,

has guarit el vers per fer-ne bes,

per petonejar la mirada,

com un fada enamorada,

lliures les ales, tendres,

de la provocació de les estrelles,

el joc mai no acaba ni acabarà,

després de la fada ve la teva mà,

moriré als teus braços, si ho vols,

després d’una vida de volar sols,

al llit d’estels on hi jeu el malson.

Ja mort en vida, el mateix somriure,

que vol viure, després de les llums,

que s’encenen quan caminem,

de lloc en lloc, de local en local,

i neixen noves albes de la nit càlida,

de la mirada captiva de la fada amagada,

ara que sospires, mai sospites,

de l’arribada, de la sortida,

sort en tenim de la poesia.

Adéu, record inesborrable,

adéu, sempre et tinc amb mi,

sempre et tinc present, dins el pit,

dins el cor que s’ho mira, sense patir,

entre un llit fet de puntes d’argent,

que sembla que maten,

que fereixen, sembla,

que s’esquerden,

entre places,

que somnien,

a la boca, ara de nou,

mentre sentim l’enrenou,

de la veu sense la mirada,

de la mirada, ara sense tu –De reüll-.

***

Ja no hi ha tornada al món somniat

El malson camina amb força,

el desig és fet d’encanteris,

infinita és l’estima que et tinc.

Mai no s’atura, malgrat mori,

jo i tots els escrits que et nombraven,

res no mor si dins del cor encara no mor,

i si mor és que és mort l’amor, no hi ha tornada,

el món somniat s’escapa per les parets de l’oblit,

després de tantes tardes ara broten les trobades,

primaverals són les fades verdes que ara s’amaguen,

i vertebren el somni per veure un horitzó de llum,

de pau, quan ja no tornarem al món somniat.

Me'n vull anar, deixa enrere tot això,

tot allò que em fa mal, tant és,

tant se val, tot serà nou i clar,

nítid com nítides són les gotes fines,

de pluja lleugera, que pentinen els ulls,

amb un alè de vida, dolça claror onírica,

sense crits ni retrets, sense malsons,

sense la temprança del desig,

amb la força de tots els sentits.

Malgrat tot encara som aquí,

passen les llunes, però tu no,

tu t’atures just davant del desig,

humits queden els dits al acariciar,

humitegen les mans savis nexes,

el lligam és etern i el vincle màgic,

l’enllaç que mai ningú no trencarà,

és infinit aquest tendre despertar,

i de tant en tant, la mar brotarà,

alimentarà els somnis prohibits,

entre llit i llit, entre llum i llum,

titllaran de malalt el cap alt,

el vers dolç, bes salat,

de res ens val salpar, aterrar.

***

Una vegada més, fada enigmàtica, lliure

Quan passen les llunes diürnes, nocturnes,

passades totes les llunes, mig obertes,

a les estrelles, que s’ho miren,

que ens pentinen, la mirada,

el ull a ull del reüll a dues veus,

a dos càntics, com un mirall policromat,

sense demanar permís per creuar el joc visual,

i fer perenne aquell instant preciós d’ales lliures.

Una vegada més, fada enigmàtica, lliure, sentida,

senzilla illa lliure, lloable encanteri fet de misteris,

els incendis al cor ardent de la cala de passió

va ser aquella guspira de la teva saliva besant l’arena,

així va ser el darrer anhel d’una mirada fortuïta i viva,

sabíem com respondre al joc de llums de les carícies,

aquelles que més enllà del dolç enumeren imatges,

com dolces platges, entre pits i cames, algues i natges.

Una vegada més, fada enigmàtica, lliure,

una vegada més, aquella que canvia el rumb,

aquella que neix molt més enllà de la llum,

al llindar del despertar vora la tija

de l’hivern captiu que respira,

a les escletxes de l’estiu,

fet de canyes tendres a la mar,

al sorral d’immensitat del melic,

amb miratges de miralls platejats,

amb roques petites que fan cala,

al palmell de la mà, melic astral,

camins que convergeixen, es separen,

d’altres que corren paral·lels, perpendiculars,

com un balancí de ball embruixat i boig,

com un ritual sense misses ni gall,

sense estable, sense més xais,

de bata blanca o uniforme clar,

ni fosc, de cap color, fada amada:

Que els designis de pau esdevinguin eterns.

***

Ara que la nit em duu a tu

Ara que la nit em duu a tu,

el sistema dual que ens atrapa

no té res a veure amb la teràpia.

Ara que la nit em duu a tu,

mai més naixeré entre marges.

Ara que la nit em duu a tu,

Brotaré alliberat, ben nu.

Ara que la nit em duu a tu,

mai més ploraré per vessar el vers.

Ara que la nit em duu a tu,

mai més seré qui imaginà.

Ara que les llàgrimes moren,

ara que mor el darrer anhel de glaç.

Ara que encara és d’hora,

ara que mai més no morirem.

Ara que el vers encenem,

ara que encara som vent.

Ara que ens adormim

a les cales dels mims,

ara que som fidels i lliures,

ara que ja no som ombres,

d’aquella mateixa obra,

que s’ho mirava estranyada.

Ara que som druida,

ara que som fada,

ara que som bruixots,

ara que ens estimem encara,

ara que ens volem alliberats,

ara, per després, endavant,

ara que som, encara, el demà.

Demà

2010-04-14T05:09:00.000-07:00

Encara que passi aquest demà,

que demà en vingui un altre,
encara que passin llunes,
encara que passin somnis,
encara que mai no t'aturis,
sempre t'estaré esperant.

De nit, entre oníriques veus,

les teves, les meves, allà,

allà a les llunes, somniarem.

El futur és una porta al cel,
l'infern és l'angoixa de la creu,

creu-me, la teva pell és la mel,

que vessa pels meus ulls, arreu,

i mai no s'asseu, a la mirada plàcida,

es desferma, entre guspires, a l'aire,

i brota, el sentiment oprimit, tarda,

tarda el dia de veure'ns sense marges.

És agre, el vi a la taverna de l'ànima,

mà a mà aconsegirem la Bellesa,

aconseguirem el port i l'emblema,

els càntics, els sospirs, salparem.

La partida de daus molls a la taula,

aquesta esquerdada, plena de vi agre,

de vi dolç, negre, passat aquí a la bota,

de tantes nits d'alcohol, de nits d'haixix.

Desfermes el meu vers lliure a la porta oberta,

em despullo davant la lluna, m'allunyo del món,

amb tu, de la mà, ens trobem allà, allà dalt,

on és molt més senzill somniar i arribar,

besar els estels amb una sola mà,

mentre el sol entra pel vitrall,

fet d'aigües acolorides, nues.

Els colors prosaics són el demà,

el vers nou, el vell, el darrer,

són sinònims de despertar,

al teu costat, cos de fada,

que vola entre copes i glaç,

despullant un sol sospir, mai morirà.

I m'aturo on abans hi havia la font,

el transtorn de la ment és el malson,

és un crit llençat al cel en un segon,

una porta que s'obre, tanca una altre,

vull volar lliure entre somnis, amb tu,

anar al llit del estels, amb llur son,

despertar d'ell, amb llur enyor,

renéixer sense tu, embruix dolç,

per créixer junts, mirant amunt,

ara, de vell nou, de nou, vells,

de bell ara, demà, despertar,

ple d'esperances i somnis,

com si aquesta paraula

mai, mai no es gastés.

Com si mai no s'esborrés

tot això que ara t'escric,

i demà, demà és l'instant,

és el moment radiant,

una volta, de traç a traç,

encapçalant la fugida,

cada ment a l'univers,

infinita és l'estima,

infinit el neguit,

m'agradaria brotar,

ja lluny de tu, de mi,

ja ben lluny del demà.

I aquests versos s'escriuen lliures,

i aquestes aquarel·les ara brotaran,

ens veuran alliberats de la fam,

el femení no té perquè arribar,

no vull ser allò que no sóc,

el que mai no vaig ser,

som el vers darrer.

Vol dolç, lluna bruna,

volem entre somnis,

de la mà, fent-nos l'amor,
amb una mirada tendra de llum,

amb els llavis tot molls, de besar-nos,

el coixí fet de mar immensa és el raser,

som el ser, l'encanteri fet del no-res,

serem, doncs, la conclusió exacte,

la cloenda, el final i l'ahir.

En un demà fet de promeses,

que s'esquerden, com la veritat,

mentideres són les formes de la realitat,

i d'ella fugim, amb totes les ganes i el versar,

entre pinzells lliures que s'animen a prendre la mà.

Me la deixen sense poder respirar,

ja ho saps, automàticament llevo l'ànima,

la deixo de mà en mà, volent despertar,

i sospirem, demà partirem, i ens alcem,

ja no caldrà salpar, serem al lloc exacte,

viurem tant endins la calma que rebrotarem,

serem aquell escull, noia -no ens ho pensem més-

els somnis d'aigua s'estimbaran com ho fan les onades.

Ones lliures vora la mar en calma, a la vorera del somni passat,

demà saps que és l'hora de l'avui fet amb una sola mirada, cansada.

El demà, avui fet de passes passades, són les d'ahir a la matinada,

és una dona mig bruixa mig fada, s'alimenta dels somnis passats,

dels somnis futurs, de la teva lluita feta de segles, el nostre demà.

Demà, avui mateix, ahir, instant del després, vers de lluna,

lluna al vers, véns amb mi, entre somnis, dürns, nocturns,

t'entregues al meu cel, fet de desitjos llunàtics i de pau,

ara tot es torna d'un color fàcil de mirar,

serà senzill viure, despertar,

tot un món s'obre de cames,

quan les nostres cames s'obren,

quan som cabrons sense banyes.

Potser masses tornades, al món de l'ahir,

a l'univers del demà, que m'entregues, al respirar.

Totes són sinònimes, totes les paraules rimen amb el verb "somniar",

i tu ets aquella bellesa que em lleva de terra per llepar els astres,

i tu ets aquella profunda senyal dins la meva llengua seca,

que s'omple de saliva i de nit, al passar-me per ella els teus pits,

mentre les nits s'encarreguen d'obrir-nos la llum del somni.

I ara que et veig, desig fet d'imaginació i constància, demà brotaràs.

Ser mirall és fer-nos l'amor

2010-04-11T14:08:00.001-07:00

Ser mirall és fer-nos l'amor,
ha mort el reflex sense lloc.

Ser mirall és estimar-se,
tant lliures i plens, m'encens.

I del foc neix un nou rumb cert,
el nord, allà on anar, al final.

Llençols càlids, nit i ànima,
de mà en mà, naixerem.

I brotarem, somniem.
sense masses idees.

Faig una pausa,
sense cap mirall.

Faig del somriure
un nou amagatall.

Reneixo amb força,
traç a traç, volarem.

Naixem del ventre marí,
que fa pergamins, als ulls.

La nit tempta, el ball orgasmàtic,
tranquil·les, les fades, lluiten.

Ja no barallen les ones,
dins el sol, tornes.

És l'encant,
somni infant.

Ara ja ho saps,
el mirall és amor.

La agonia és el silenci,
aquell violent i trist.

El reguitzell estàtic,
el vers emmudit.

La bellesa als dits,
la carícia als pits.

Reneixo de nou,
dins el nou món.

Neix al teu ventre
aquell lleu consol.

Consol de sol a sol,
mentre baixa la mel.

I, de tant en tant,
lluitarem ben muts.

La música, les paraules,
brotaran cap a l'horitzó.

Els dos serem, i doncs,
un nou vol. Sols.

De la Vila dels Atzars al Vaticà

2010-04-11T12:57:00.000-07:00

Quan un matí, telepàticament,
sorgí el pacte, vaig volar,
un pacte d'una sola part.

-Mai no ho reconeixerà-

Al poder no interessa
perdre, reconèixer,
tant, massa encefàlica,
visió, visionaris, pintades,
entranyables, allà al jardí...
A l'Església, el robí establí
bruíxoles daurades, nues.

Potser masses falàcies,
segur, allà, als seus ulls.

Sembla, potser, insegur,
el nord i el sud, segur,
malgrat tot, li digué:
"No hi ha cap tornada"

Tot pren forma clara,
ara, que tenim força,
que enlloc no brota...

El destí, tant precís,
voldríem volar lliure,
i ho farem, després de tot,
els feixistes, eclesiàstics,
més que fàstic, fan morts.

Tenen sucursals mundials,
el llibre més venut al món,
maquinària no perfecte,
masses barbaritats.

El món restà malalt.

I ara que volem,
i ara que podem,
el pacte unilateral
té més força que el papat,
tots renaixem, força fem.

Els fems ancestrals,
la sang de minerals,
dins el cos de cada fada,
abans anunciada,
mai beatificada,
ja no amenaça,
només a ells,
quan es redueix,
aquell cercle pateix,
tant, que ja no hi és.

Quan tot s'esfuma,
fum negre, fum blanc,
ara ja és massa tard.

Ja ben descoberts,
tots tant corcats.

De crits i insults

2010-04-09T07:25:00.000-07:00

Malparit, malparida, brètol,
brètola insípida, agonia,
instant pres per la por,
amenaces sense nord,
sense món, crit al cel,
moro en silenci i mors,
mors i moro sense lloc,
al coll una pressió escrita,
una depressió tant sentida,
que sembla mentida, insultem,
insultem a aquell detall inhòspit,
declarem la terra sense cap treva,
ens entreguem a l'atac continuat,
ja res és, tot és un sol lament, fet,
refet, per unes veus, per una ràbia,
que s'escampa, sense trobar lloc,
enlloc, al límit de la mort: Folls.

I mor l'amor i el sentiment,
tot és turment, present,
tot són cruels mentides,
enganys determinats,
i si de tant boig com sóc,
i si de tant boja com ets,
tot es torna de color marró,
tot es torna negre com el cel,
potser descobrirem, que no,
que no hi ha estima, enlloc,
que no hi ha tendresa,
al món dels dos,
i ara mors,
moro,
dins el cap,
mai cap mirada,
mai cap paraula,
descriurà el crit,
la trista mentida,
l'insult, la utopia,
de ser tranquils,
de viure sense por,
en un sol segon,
capaç de canviar,
capaç de canviar-ho tot.

Sense instruir-nos

2010-04-08T17:32:00.000-07:00

Sense instruir-nos, sense lliçons,
sense sermons, sense classes,
aprenent lliures, fluint, fruint,
sense límits ni marges, normes,
sense història, perdent el passat,
mirant el futur amb mirada nua,
totes a una, ànimes deslliurades,
sense fer cas del mestre ni l'Estat,
sense deixar guiar-nos, per ningú,
un per un, any a any, desengany,
enguany i l'any vinent, no fem cas,
ni me'n facis, pots demanar auxili
a aquell qui sap tant de tantes coses,
li pots demanar opinió, preguntar,
arreu, com sonen els melodies,
de les teves veus, del somriure,
de la poesia, quan, qui ho sap?
tu ets la teva millor medicina,
el teu millor jutge, mai botxí,
ets la mel ensurada del destí,
una falsa alarma, també,
una mentida mig dita,
per una fada petita,
que vol aprendre
de la mirada vella,
de les més belles abelles,
dels núvols i dels arbres,
sense fantasmes
de castells anyells,
de diafragmes corcats,
que per no viure, moren,
que han passat sense afanys,
entre la crua falsedat dels anys.

I ara, mira't a aquell savi mirall,
un cop morts s'en parlarà més,
aprendrem de la terra,
vull jeure sota d'ella,
al subsòl, mort sol,
sense la teva mà,
sense els teus ossos,
massa mal ha fet la creu,
massa mal arreu, no hi creu,
aquell qui no la veu, ni la sent,
potser unes gotes de colors,
una aquarel·la feta mentalment
dirien molt més que les lletres,
dirien molt més dels números,
potser, qui ho sap? No volem botxins,
no volem jutges, cap sistema, tots vius,
mai captius, alliberats, de tant en tant,
perquè la pau és l'única arma i destí,
perquè m'agradaria morir, lluny,
molt lluny de tu i de mi,
per no veure gelosia,
per no sentir-me pres,
i no, no vull judicis,
de valor o de mètrica,
simètrica o estesa,
masses clàssics
van emmascarar
aquella forma
de criticar.

I ara,
deixa'm morir,
morir amb tu, sense sort,
deixar la dissort a banda,
també, només ser, i res,
raser, ja ho saps,
prop del sol
que ens enlluerna,
com una senyal,
com una drecera,
com una sirena,
aquí sóc, jec moll,
sense instruir-nos.

I ara mira'm, diga'm,
hi ha coses que no moren,
que no moren mai, mai,
com un vitrall, acolorit,
a les darreres tardes,
abans de totes els albes,
quan brilla el teu somriure,
i el riure és el viure,
tant endins,
sembla mentida,
com n'és de senzill,
si oblides el que dic,
si oblides el que dius,
si oblides el que diu,
el vers que s'escapa,
pels carrers i places,
lliure com l'aire,
latent amb el cor,
en un sol instant moll,
que no entén de marges,
ni de llestos, falsos savis,
que fan el número,
acoten la lletra,
per no mirar-se,
descobrir-se,
sense ells.

Descelat

2010-04-04T09:33:00.000-07:00

Caigut del cel, caigut de l'espai etern,
descelat camino, descelat et veig.

Com un home mut, un home mort,
ja no hi ha terra, ni llum, ni marges.

Desterrat a la terra dels ancestres,
descelat al cel de la teva nit molla.

L'esperma xop de la llet antiga
desferma el desgavell d'ahir.

Moro, per no sentir-te,
et veig lluny, et cal.

Et cal i obres el món,
en un segon, sol, més sol.

I l'astre de foc no oblida
totes les vides, passen.

Passen i passes, més ací,
més a prop de mi, ho veus.

Ja no hi ha cel descongelat,
el desànim és només a un pas.

I brotes, arreu, brodes el moment,
teixeixes estels només amb la ment.

I ara que encara passes per la immensa tarda,
et diré totes aquelles coses que declinen la balança.

Que no hi seguis, que no et vegi, que prefereixis fugir,
al cap i a la fi, no només és morta la nit eterna, sinó el dia.

I la balança ja res no mira, som on som, sense por a la resta,
i automàticament manifesta, l'orgia i la festa de lletres, presenta:

La llum de la nit dins una tarda espessa, descelat, en zel, al mirar,
ja no hi ha més somriures a la vall del plor, de la negra llum.

I ara, mira't, qui serà qui et besarà? qui serà?
A on anirem a parar? Ara és tard.

I l'abraç perdut, endins,
aquella lluna l'agafarà.

I ja no serem, ni tu ni jo,
i morirem, només a un pas,
ara sí, descongelats,
càlids i humits,
dins el teu pit,
de mel i llimona,
de nata espessa,
quan no hi ha cel,
descelats, i buits,
fins als teus ulls.

La tristesa s'escriu plorant

2010-04-04T04:29:00.000-07:00

Queden enrere les tardes malaguanyades,
les nits que ja no tornaran mai més,
tot serà tant diferent, moro dolç,
el meu vers darrer és el teu,
no hi ha volta enrere, tot mort,
ja saps on descansem els peus,
després de tot, ja ho veus, em sents?

Tot queda enrere, com un jardí de flors,
trepitjades, amb els mesos i la teva ment,
pur sentiment mort, fora olor de podrit,
el temps ha anat matant el meu encant,
el temps és l'aliat de la massa submisa,
som súbdits de la mateixa hipocresia,
ens anem desfent amb somriures,
tantes vegades no som nosaltres.

I parlem per no callar,
escrivim per morir,
i moro, ara sí,
lluny de tu,
tu lluny de mi.

Cada vegada és més senzill

2010-03-29T02:37:00.000-07:00

Cada vegada és més senzill: Viure, estimar,
somniar en el món del demà, ben junts,
caminant sense ales cap a la llum;

Caminant amb ales cap amunt,
avall, que més ens dóna, arreu,
arreu és igual, tant se val,
seguirem versant, anant...

Del dret al davant, al darrera,
a totes hores, en tot moment,
fent i refent la manera d'estimar,
el vaixell s'enfonsa, vine al bot,
caldrà salvar la vida, remem,
acariciem les ones, a rem,
senzillament, arribarem.

Cada vegada és més senzill,
complicar-se no va amb tu,
no va amb mi, no no va.

Argot al carrer del gat,
atrapem llunes amb la mà,
les passem per l'espatlla,
arribarem a besar el demà.

Serem alliberats, un cop més,
naixerem molt més enllà,
on anem a brotar, ona,
de mar, salada i nua,
com el vers, darrer,
qua ara borda.

Com un gos, seguint esteles,
mossegant bombolles,
abans eren balenes,
al cervell malalt,
de la meva fera.

El somni ningú ens el traurà,
ningú robarà el que costà tant,
cada vegada tot és més senzill.

Endavant!

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 29 de març del 2010

Quan tot s'acaba, tot reneix

2010-03-27T15:29:00.000-07:00

Mirat del dret i del revés, és un fet,
quan tot s'acaba, tot reneix,
i és tant així com moll,
el vers que balla sol.

Voldria renéixer,
al teu costat, ser,
i doncs, una tarda,
plujosa, encanteri
d'aquell fet realitat.

Quan els carrers passaven,
entre els ulls, increïbles,
forjàvem secrets fugaços,
d'aquells que fan els braços,
els somnis encesos, ja ho saps,
a les mans, brodarem l'encant.

Sorgirem dels amagatalls, essent,
sol i sentiment, ment i delit urgent,
vers silent, primer i darrer, per a ser,
ja ho saps, de tant en tant, la mar...

Som el verí dels dies de l'ahir, del passat,
del ressorgir, d'anar a lluitar, per tot, sempre,
fent i refent les tardes darreres dels capvespres.

Versaré, vers a vers, traça traç, mur a mur, l'avui,
una forma d'automatisme irreversible, passats els anys,
passades totes les llunes, tots els dies, el bes de cada dia.

I mai morirem, sol serem, sense marges creixerem,
rebrotarem, viurem, lliurement, fins al final,
ja ho saps, quant tot s'acaba, tot reneix.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 27 de març del 2010

D'amor i de sexe

2010-03-27T11:28:00.001-07:00

Res més, amor, només serà sexe,
romandrà més enllà de la carícia,
més enllà del cos i de les idees,
brotarem, lliures, som dolços,
com els calaixos plens d'idees,
penetrants i solemnes, salades,
agres, picants, sigui com sigui:

Amor, només és sexe, potser res més,
i podria semblar poc o massa, tant és,
els versos lliures són el lloc on trobar-se,
l'indret ple de màgies de les paraules plenes,
dins els llavis carregats de la mel més dolça,
del pastís de maduixes i nata del teu somrís,
sense previ avís, anem fent i refent, construïm,
tracem les paraules, més enllà del món, de tot,
estructurem silencis com ho fem amb la veu,
i doncs, arreu ens estimem, ens mirem, vius,
tant estimats com els arbres pels ocells,
tant volguts com la pluja pels sembrats,
anem treballant la terra amb les mans,
amb la suor del tinter es vessa la tinta,
tanta que semblaria mentida, i suc,
s'escorra el suc blanc als llavis de la nit,
vessa per la comissura i no hi ha censura.

Penetra l'amor a les entranyes de l'entrada,
l'entrada nua de llargues nits humides i dolces,
d'aquelles que et posen tots els pèls eriçats,
anem traçant la imatge de la via làctia,
entre els estels, el teu cos, tant nu,
tant, que semblaria ben transparent,
tant absent, ara mateix, que és record,
dins aquest cos, que empresona la ment,
el cor, encès, fa dels silencis bones ones,
vibracions que fan ballar els malucs,
les cuixes, els pits, tremolosos,
ara, ja ho veus, dormo, dormo,
l'amor es pon a l'entrar,
al sortir, al partir,
es pon el desamor,
com una flor marcida,
quan ja només vius del record,
no et puc oblidar, no ho vull,
cercaré arreu la veu, eterna.

I només ets imaginada,
com aquesta vida nostra,
per nosaltres creada,
imaginada, anhelada,
desitjada, enllà de tot.

El somni és d'amor i de sexe,
de luxurioses cambres de mel,
de llimona als mugrons rojos,
maduixa entre els llavis,
interiors, inferiors,
endins ens perdrem,
i dins el record naixem,
per guarir-nos del bes a bes,
del cos a cos, doncs tot, tot,
ens pot tornar al món.

I aquest món és el nostre,
és el somni que construïm,
el cos i l'ànima que s'abraça,
a l'imaginari, a l'aire de la sala,
ben alada, entre cama i cama,
endins el paradís de luxúria,
de luxe luxuriós, plaer,
intens, imaginat...

...Sí, del no-res,
com allò no viscut,
com pendent encara,
entre el gel dins la copa
he vist la teva mirada.

Em beuré l'instant ple,
vessant per dins, per fora,
omplint de llet a totes hores
el record que tinc del teu planeta rodó,
dins la cintura de les estrelles làcties,
allà, a les vies ensucrades, entre astres.

Els teus ulls s'endinsen, em calmen,
t'he imaginat, m'has imaginat,
del no-res ens hem creat,
i el record no és enyor,
el meu record és al teu cor,
sempre present, constant,
em fas costat, de bat a bat,
obertes les ales a la vida,
omplint-la d'espais,
dins cada mirada...

-ara ja ho imagines-

...d'amor i de sexe.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 27 de març del 2010

Dóna'm el somni, pren la meva mà

2010-03-25T14:12:00.000-07:00

Dóna'm el somni, pren la meva mà,
no ho pensis més i escriu cada vers,
somnia, després, en la llarga vida,
en el somriure que viu a la carícia,
que s'ens torna amic de tant escriure.

I de tant en tant, dóna'm el somni,
versa lliure el demà d'amistats lliures,
quan encara no sabíem com descriure
el vers marí del darrer pas, somniat.

S'aturen pels marges savis encants
la lluna que volíem és a les mans,
el present és aquell demà trobat.

I brotem, dóna'm el somni passat,
el que ve, al jardí dels records,
al calaix polsós de la tarda amarga,
aquella que beu, entre mirades estranyes,
ja lluny de les muntanyes oblidades, un matí.

Serem, sempre, el vers silenciós del capvespre,
guarirem, ara de nou, el bressol de les onades,
masses ferides van fer un somni de cicatrius vives,
curades pels anys, sense enganys de capellans ni bisbes,
a les portes del cel que creurien cerimoniós hi ha la creu,
la creu de qui creu que existeix Déu i tots som fills seus,
de qui posa estaments a un món sense xifres ni noms,
sense escriptures ni criptes, sense pergamins ni místics,
després de tot tenim el somni, donem-nos-el, te'l dono,
cadascú amb la seva lluna a les mans, abraçant-nos,
guarint-nos les ferides de l'ahir, veient el demà,
ple de carícies a les ànimes lliures que fem l'avui.

Passen les passes cansades d'un passat difús,
després de les lletres som un sol puny,
alcem-lo, ben amunt, donem-nos la mà,
estem a un pas, només a un pas,
el demà és nostre,
tenim la clau
obrim els panys.

Dia a dia, mes a mes, any a any,
la nostra força fa el desenllaç,
caminem, segurs de despertar,
el llarg somni farà el caminar.

Visca la terra lliure, serem alliberats!

Dóna'm el somni, pren la meva mà

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 25 març del 2010

Només amb els peus

2010-03-25T09:19:00.000-07:00

Només amb els peus entraré al jardí,
el bosc de les fades, ja mai allunyades,
les nimfes nues dels boscos càlids,
frondosos i espesos, com el mirar.

Cercaré arreu del mar un somriure,
cercaré lluny de les entranyes tòxiques,
mica en mica obro els ulls a la vida.

Vida on viure no sigui més agonia,
angoixa viva i trista al somriure.

Viure i escriure, m'allunyo, fada,
embruix bicèfal d'engruna tendra,
fa temps vaig mossegar l'esquer
corcant-me per dins, anar morint.

El mirall de l'ànima trencada, morta,
el que sembla una llaminadura, no dura,
ni perdura, efímerament s'ens mor el món.

Potser cerco, més enllà de la voladura i l'ego,
una forma de cercar-te, ja lluny de mi,
estic ben mort, sol, bru, però, mort.

Saps que el tigre li digué al lleó...
Tens quatre llocs allà on anar,
dos els tres a dins, un fora,
i l'altre t'està esperant.

A la quarta vingué l'èxit,
tingueren tanta il·lusió,
tanta vida, tants somnis,
dolç embruix de mel, dolça,
càlida, dins la mirada trobada.

Em desintoxico, mai ho havia pensat,
els tòxics m'allunyen de l'essència pura,
i l'escrit que potser imaginaves és aquí,
tant a prop de mi que em vaig cremant.

Sóc tant lluny del que imaginava l'infant
que sorgeixo entre els marges per estimar,
estimar-te ara és el somni més desitjat,
sóc a un pas de posar-me a les mans
d'aquells que sempre vaig ignorar,
i no tinc la sensació de vendre'm,
tinc la sensació de no finançar,
com tantes vegades, potser masses,
els camells del desert del cor obert,
del vers encès, del somni present.

Ara em deixaré duu pel jardí del bosc,
hi entraré sol, ben sol, només peus,
només ales, es ben estrany,
l'adolescència s'arrossega
de tant en tant, masses anys,
estic al límit de les hores,
no hi ha volta enrere,
vine amb mi,
vinc amb tu,
el pas està donat,
ja no caldrà fer-lo.

Revoluciono el meu ara,
per renéixer, i de nou,
canvi radical, menys mal,
refem el vers per a ser,
ara és el primer i el darrer.

T'estimo, ets la meva lluna roent.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 25 de març del 2010

Vola el darrer bes (Ets, saps? La mar)

2010-03-23T13:53:00.000-07:00

Vola el bes primer, el vers darrer, el bes,
vola el cel, en un instant de mel, univers.

Vaig besar l'arena del somni encès una tarda,
l'hivern lluïa el seu millor somriure, batec immens,
les cales de les illes salvatges eren silencioses calmes,
assaborim la rima amb un vers marí fruit de les estrelles,
ens apropem a elles, ja lluny de totes les velles promeses,
ara que la llibertat ens besa els llavis amb un gest càlid.

Brota el fum entre els dits penetrats als cervell del cel,
navegant entre ones, a estones, sentint el foc al cor etern,
a les mans de la màgia més tendra de qualsevol moment,
versarem, ens alliberarem, ens estimarem, ara de nou.

Som aquella part de la història que no s'obvia,
aquella que transcendeix l'eix exprés,
de la maquinària absurda,
dels límits imposats,
ets, saps, la mar.

Vola el vers darrer.

Al niu, amb tu

2010-03-23T05:51:00.001-07:00

Com les paraules nues que passen,
al niu del passatge, dins el paratge,
entre onatge i onatge, fent el camí,
vers d'ahir, d'ahir a la nit, a mig matí,
plor antic, antic i humit, dins el pit.

Tornem a ser, tornem a renéixer,
tot és calma a la mirada despullada,
tot és desig, tot és tendresa, et veig.

Creixes com un desig imaginat, de nou,
en el record hi ha les planes de la memòria,
les coves de la melangia, l'enyor dels dies,
que mai no has viscut abans, abans d'ahir.

Passo pels carrers, molls, de miralls xops,
dins la tendresa necessària del nou vol.

Passejo pels carrerons empedrats
d'un demà sense lligams ni xarxes,
marges, lleis, normes, cap tracte.

Ésser lliure és gaudir del camí, viu,
sense ser enterrat en vida,
sense la negror al somriure.

Respira vida, pura herba verge i nua,
exhala'm l'ala turca de la veu difunta,
que tot és vida si renaixem al sol,
que tot creix, tot és dolçor,
amb tu, dins de cada flor,
sense plor, dins el niu,
amb tu, només amb tu.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 23 de març del 2010

Entre comiat i trobada, versarem, estimant-nos

2010-03-23T05:01:00.000-07:00

Vivim la lluita, tot és ben viu,
a la mirada terrenal del món,
dins la bellesa de la tendresa,
emprenem aquest vers darrer.

Vers darrer, dolç instant de mel,
alimentes el cel amb llimona i te,
dins les passes passades de la llum,
dins la lluna, que obre els ulls a tu.

La lluna mira a la pluja i torno mut,
sol i cec, ja no sé on reposen els peus,
si les estrelles em donen totes les ales.

Les nimfes ja no juguen a fet i a amagar,
han quedat solitàries les fades en acabar,
de tant en tant els rierols duen a la mar.

I s'acaben les paraules, parets de soledat,
de tant cercar-te entre els marges
erets al punt mig de la tarda.

I volto, arreu, i cerco,
sense pensar-ho gens,
després de tot això,
acabarà el cant,
acabarà el vers,
el vers darrer.

Seré raó i reclam,
dins el teu mirar,
llum turquesa, poesia,
la teva mirada tant infinita.

I els ulls, miren mirades mirades,
per tantes nimfes i fades, dins les ales,
de les més belles estrelles a les cames,
per sota les mitges, entre les natges,
estels tatuats entre l'herba al pit,
que jeu entre llums i certeses,
camino cap elles, amb tu, vers,
darrer, per començar el primer,
de tants escrits com duc a dins
gairebé m'oblido de morir viu.

I entre tants morts vivents,
si seguís la corrent, seria un d'ells,
hi ha tants horitzons com camins,
infinits instants ens reclamen,
serem la calma a la cala,
junts, estimant-nos,
entreveig l'estiu
com un bon motiu,
com una lluna d'abril
que obre els ulls al món,
després de tot: Som el sol.

Lluna d'astres que duus a la nit
tantes paraules com no t'he dit,
tants silencis que omplen el llit,
de renúncies i absències, no hi erets,
pensaments foscos dins el cervell, lluny,
quan evadir-se era el vol dolç del vers primer,
dins aquest vers darrer, que ja comença.

T'estimo, t'estimaré sempre.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 23 de març del 2010